Aniversari d'una consulta històrica
A 40 anys del 15-J: la primera ruptura
Les eleccions de 1977 van permetre a l'oposició, tot i no guanyar-les, imposar un procés constituent
axy00j23001
Després del túnel de la dictadura, les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques des de la Segona República, van ser el primer element de ruptura amb el règim franquista. Després de 40 anys de ser tractats com súbdits d’un poder absolut, els espanyols accedien no sense dificultats a la condició de ciutadans. Els obstacles eren rellevants: la convocatòria electoral es produïa en un context en què els aparells de l’Estat franquista seguien intactes. Sense cap mena de depuració.
Les Forces Armades comandades per generals que havien intervingut en el cop contra la República i que es declaraven vencedors d’una croada; la jerarquia catòlica així l’havia beneït com una guerra contra el comunisme i la maçoneria; el poder judicial estava integrat per un conjunt de jutges majoritàriament dipositaris d’una ideologia i d’una cultura jurídica antagòniques amb l’Estat de dret; la policia tenia una relació simbiòtica amb el règim i la pràctica de les tortures era una de les seves principals senyes d’identitat, i l’empresariat vivia còmodament amb un sistema que negava la llibertat sindical i li garantia la seva hegemonia econòmica.
Tot plegat en el context d’una societat desmobilitzada, amb un interès minoritari per la vida política malgrat el canvi generacional, i on l’acció clandestina dels partits de l’oposició a la dictadura va ser inexistent en la majoria dels casos i en altres –els vinculats a alguns partits de l’esquerra– va resultar insuficient. Malgrat el preu que van haver de pagar en vides i integritat física, davant l’aparell repressor de Franco. I el pitjor, davant de la indiferència d’una part de la societat.
No obstant, en termes objectius el resultat d’aquelles primeres eleccions va tenir un decisiu efecte polític. Per un costat, el sufragi universal va atribuir una important representació a l’esquerra (els socialistes i el PCE/PSUC) i als nacionalistes moderats en les nacionalitats històriques (Pacte Democràtic per Catalunya, el precedent de CiU, i el PNB) que amb un grau d’intensitat més o menys gran es van oposar a la dictadura. I, per un altre, la força parlamentària més directament lligada al franquisme, l’Aliança Popular de Fraga Iribarne, va obtenir una modesta representació dels vots emesos. Raons per les quals UCD, el partit de nova planta que acabava de crear Adolfo Suárez i que havia guanyat les eleccions per majoria relativa, es va trobar condicionat en la seva capacitat de decisió política. De tal manera que l’oposició, que mai va disposar de l’hegemonia política per dirigir el procés, va estar en condicions –no obstant– d’imposar que la legislatura resultant d’aquelles eleccions no només fos ordinària sinó també constituent.
En aquest sentit, no s’ha d’oblidar que fins llavors no estava gens clar que s’hagués d’elaborar una nova Constitució, sinó que des dels sectors hereus del règim franquista predominava la idea de reformar les Lleis Fonamentals de la dictadura per adaptar-les a la nova realitat política i poc més. I si això no va prosperar, no va ser com a resultat d’un pacte des de les altures sinó pel resultat de les eleccions. Que no era altra cosa que la conseqüència de la mobilització popular (partits, entitats, associacions de veïns, etcètera), especialment a Catalunya, Madrid, el País Basc i una part d’Andalusia, que no havia sorgit llavors sinó que venia de lluny.
En aquell context tan poc favorable a la restauració de la democràcia, com així ho demostraria el 1981 el cop d’Estat del 23-F, la segona ruptura va ser una conseqüència de la primera: l’aprovació de la Constitució de 1978. Un exemple de Constitució racional normativa, que assegurava la divisió de poders i la garantia de les llibertats, a més a més d’establir les bases per intentar resoldre el contenciós històric de la inserció del País Basc i Catalunya dins de l’Espanya democràtica que llavors iniciava el seu recorregut. Una Constitució tributària dels models democràtics, sobretot, d’Alemanya i Itàlia.
Notícies relacionades
Per tant, la Transició, amb les seves llums i ombres, va ser un resultat polític objectivament positiu. Injuriar-la ara sense matisos, com un pacte entre elits, a l’esquena de la voluntat popular, no deixa de ser una valoració instrumental amb uns objectius polítics de vol gallinaci, o l’expressió d’autisme quan no d’una sobirana estupidesa política.
