"¡I la Lluna!"

El Canto del Loco recitava que «ja res no tornarà a ser com abans» en una de les seves cançons més populars. Una afirmació que els escau com un guant a les campanyes electorals, aquí i on sigui. Cada campanya és diferent de l’anterior, fins i tot quan les separen escassos mesos, com va ser el cas de les últimes dues eleccions generals espanyoles. El context, sempre en moviment, ho condiciona tot. Què no dir, doncs, d’aquelles primeres eleccions democràtiques post-dictadura que es van celebrar fa 40 anys a Espanya. I llavors, com en les primeres vegades en general, el que tocava era anar a empentes i rodolons, equivocar-se molt, però a la vegada viure-ho amb una intensitat que difícilment es torna a repetir amb el pas del temps i amb l’experiència.  

Aquells anuncis electorals que avui podem recuperar a Youtube són, vistos ara, odes al «no vot». Amb aquells enquadraments impossibles, amb aquells cromes de pel·lícula de sèrie B i amb els polítics desentrenadíssims en l’art de plantar-se davant una càmera. Ni s’intuïen els temps de la platocràcia. Manuel Fraga, per exemple, passava bona part del seu missatge televisiu mirant a un costat de la càmera, a la dreta, és clar. Això sí, el candidat de la dreta més netament hereva del franquisme ja parlava de «plantar cara a els grans enemics d’Espanya, que són el marxisme i el separatisme». Això, per a una part de l’electorat encara avui no és vintage. Per a uns i per a altres, en canvi, avui veuríem com a revolucionari el que en el seu espot feia el candidat del PCE, Santiago Carrillo: fumar un cigarret que l’acompanyava durant tot el metratge.

 Propaganda electoral dels líders en les eleccions de 1977

Ja res no tornarà a ser com abans, com en aquella campanya. Tampoc els colors corporatius d’uns partits, d’unes coalicions i d’uns espais electorals que en molts casos encara estaven per construir. Avui dia, per exemple, tothom relacionaria el verd a Espanya amb un partit ecologista. Aquell 1977, aquest color, juntament amb el taronja (sinònim de centre en llenguatge polític en el nostre entorn), era el de la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez.

La televisió

Com a mínim, els de Suárez van captar ja llavors dos pilars de la comunicació política que encara avui aguanten. Un, que com diuen els ianquis, «el candidat és el missatge». I dos, la importància de la televisió. La seva figura aglutinava molt rere seu, electoralment parlant. I no va protagonitzar els grans mítings d’adversaris seus com Fraga o Felipe González. Va apostar per la televisió per mirar d’arribar directament als votants. S’avançava a la via «virtual» de contacte directe que avui dia els partits busquen a través de xarxes socials digitals com Facebook. I compareixia a l’estil president (més que candidat) i deia allò del «puedo prometer y prometo», quan encara es creia en això i no es tirava d’eslògans que anys després defensarien el «fets, no paraules». 

«Nou horitzó»

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Suárez apel·lava a un «nou horitzó», amb un aire a aquell John Fitzgerald Kennedy que proposava una «nova frontera» quan va decidir portar l’home a la Lluna. Però és que això, ni més ni menys, era el que es prometia en la campanya de les eleccions de 1977. La democràcia havia de solucionar tots els mals acumulats durant dècades de dictadura. I això, és clar, no seria així i acabaria generant frustració i distància de la ciutadania amb els seus polítics.

Però això en aquelles primeres eleccions potser ni s’intuïa. Els mítings no eren això sinó mitingarros. La gent s’amuntegava fins i tot en els cartells, com el del Pacte Democràtic per Catalunya, amb fins a tres candidats (Trias Fargas, Pujol i Verde Aldea) que hi compartien un protagonisme que avui assumeix (la simplificació dels missatges mana) l’estrella rutilant de cada casa. Però llavors els polítics baixaven a patolls a la sorra. Les places de toros i els camps de futbol  quedaven petits. Molts dels grans partits es van posar a omplir aquests recintes amb entusiasme i, en més d’un cas, van confondre allò amb el que acabaria sent la seva realitat electoral aquell 1977 i més enllà.