Universitat: desmentint els tòpics

Fa pocs dies Joan Ridao publicava en aquestes pàgines l’article La universitat, com el Titanic en què alertava de la creixent falta de recursos de les universitats públiques catalanes i la consegüent descapitalització acadèmica. Una de les evidències és la dràstica reducció del personal funcionari i estable, a diferència –nota Ridao– del que estan fent les universitats espanyoles. «Les rendes del passat s’acabaran, i amb elles els rànquings enlluernadors», conclou. Subscric tot l’article: no es pot dir més en menys espai. Encara que, i al mateix temps, no li han faltat les crítiques des del sector favorable a les universitats privades.

    

Hi ha uns quants tòpics sobre la universitat catalana. Tots ells desacrediten l’educació superior com una prioritat social. Redueixen la universitat a l’obtenció de títols professionals i la descarreguen de les seves funcions d’investigació, que passa a instituts, i de formació cultural i científica, ajustada a l’estricta demanda del mercat. És una visió economicista i tecnocràtica de la universitat que, el pitjor de tot, farà desaparèixer el sentit mateix de la universitat. El valor del que es universitari. Caminem pas a pas cap al buidat científic, cultural i social de la universitat, per convertir-la en un mapa de colleges o escoles superiors a mida del mercat i d’interessos territorials en clau electoral.

Els cinc clixés

Primer tòpic: l’endogàmia. L’e­lecció del professorat per in­teressos locals o personals creats i no per la seva vàlua. Cert: això en­cara existeix. Però no és culpa del sistema, sinó d’aquells que en fan un mal ús. Amb tot, està desapareixent, i no oblidem que si hi ha un candidat de dins que és millor que un de fora això és bo i no se’n pot dir endogàmia.

    

Segon tòpic: el funcionariat. Se l’associa barroerament amb un residu del franquisme. Però la universitat pública necessita acadèmics compromesos i identificats amb l’àmbit públic, com els metges i mestres, els serveis i l’ordre públic. Ser funcionari suposa un procés rigorós de selecció i seguiment. Poques professions hi ha tan sotmeses a avaluació pública com la del professorat universitari.

    

Tercer tòpic: la despesa. Però els diners utilitzats en l’educació superior, inclosa en aquest capítol la investigació, no són diners a fons perdut. Són inversió, i de la millor. En futur del país. A més, els rectorats actuals han de justificar fins a l’últim cèntim.    

    

Quart tòpic: la universitat pública és ineficient. Podria produir més amb els recursos actuals. Fal·làcia: ja que té cada vegada menys, l’eficiència no pot ser l’òptima. Millor: ja és òptima en relació amb el que es rep. Les universitats catalanes en el rànquing mundial són les públiques, no les privades.

Notícies relacionades

Les grans universitats catalanes demanen 300 milions més per evitar-ne la fossilització

Twitter era una cerveseria de Múnic

    

Cinquè tòpic: la governança. La guinda del pastís. El bon govern, és cert, és el deure i el desafiament constants. Però per a això no es necessita dirigir els centres públics amb criteris empresarials. Han de combinar eficiència i transparència amb la participació del conjunt i el control social. No és un oxímoron. Les millors universitats europees ho fan. ¿Per què no nosaltres?