Sempre Lorca

Hi ha molts detalls que et corglacen en el muntatge de Bodas de Sangre de LaPerla29. Els canvis de rols entre els actors, amb una Nora Navas i una Clara Segura que són capaces de convocar l’esperit dels personatges només amb una mantellina i amb una inclinació de les celles. La potència d’un Ivan Benet que imposa la seva veu en el drama. La persistència d’una música que juga amb el flamenc i la rumba, amb ressons de banda sonora d’un western. Les cavalcades de Juguetón, el cavall majestuós que apareix al trot i que s’allunya al galop. L’homenatge que Oriol Broggi fa a La Barraca, el teatre ambulant de García Lorca, i als Títeres de Cachiporra, aquelles delicioses peces estrafetes i de gestos exagerats. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Però, sobretot, a Bodas de Sangre hi ha l’essència del poeta, el ritme que ens arriba com si naixés de l’interior de l’ànima, la fluïdesa d’unes imatges que ens colpeixen com només ho poden fer els clàssics. Ho deia Lluís Pasqual: «¿Però com sap aquest home el que em passa a mi? No és que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però ell sap com dir-ho». En el muntatge de LaPerla29, hi ha un ritme pausat, una cadència que anuncia la tragèdia i quasi no la mostra. Un trot estàtic que a vegades esdevé frenètic galop. Tot avança al pas de l’animal que som, de la paraula que ens ho explica. Ho va dir el mateix Lorca quan parlava del teatre: «Explicar con ejemplos vivos las normas eternas del corazón».