Aparells

Quan un aparell és útil i fascinant sol guanyar categoria pròpia. Així, des de fa un temps, parlem de 'smartphones' i no de «posar-nos a l’aparell». D’aparell deriva aparatós. I avui costa imaginar-ne un que no sigui massa gran, lent o poc hàbil. No hi ha dubte que un aparell neix amb voluntat d’eina. De ser mecanisme de canvi i transformació. Les joguines del nostre temps solen ser aparells (electrònics o no) als quals cada vegada els donem menys vida útil. Per poc que es despisti, un aparell es veu desfasat i es torna andròmina o relíquia en menys del que es triga a fer un tuit. Triomfa l’'spinner' que gira sobre si mateix com ho fa el PSOE tornant a posarl-li a Pedro Sánchez els llorers que li va prendre, però ¿qui pot assegurar que aquest invent és de llarg recorregut? Em refereixo a l’'spinner'. Sánchez, amb la seva gesta, ja està més enllà de la vida i de la mort. Però vull escriure des de la crisi dels aparells. Sánchez competia contra un, el del PSOE, ple de barons, vaques sagrades i maneres de funcionar que, davant les bases, van quedar més que qüestionats. Internet i les xarxes socials ens posen en un angle des del qual creix la sensació que l’opinió de l’expert val igual que la de l’ignorant, mentre multiplica els dubtes sobre els tòtems d’abans. Els temps líquids que Bauman va anticipar ens situen en un món de surfers que aprofiten onades generades naturalment o artificialment sense cap més pilar que la massa que els sustenta. La massa és l’estructura. El sentiment és el motor. I el victimisme, com la por, és accelerador de partícules.

Les tres erres

Notícies relacionades

Sánchez dimiteix, el PSOE implosiona

Pedro Sánchez arrasa amb tot en contra

Avui gairebé totes les velles sigles polítiques són aparells, ja que han fallat en les tres erres: resoldre problemes, ressituar-se amb els temps i regenerar-se. Quan un aparell comença a obturar aquests mecanismes de canvi, es torna aparatós. La hipersensibilitat social és total i, després de salvar amb els diners que no tenim les operacions boges de banquers avariciosos i carregar nosaltres amb la ressaca de la seva borratxera, l’esquerra és més intolerant que mai amb la corrupció, les portes giratòries o el tracte de favor. I tant de bo aquest fos només el nostre problema: així podrien ser igualment exigents alguns votants de dretes que avui al·leguen estar ocupats en altres camins. 

L’aparell de l’Estat no deixa de ser deficitari. Territorialment hi ha un malestar latent o patent i, mentre uns el volen portar a extrems surrealistes, altres no fan res per calmar-lo amb equitat i justícia. Des de fa massa temps els interessos creats actuen metastàticament en el nostre organisme comú. En el nostre infantilisme davant els aparells, optem per l’emoció i el cop d’efecte, més que per la complexa solució d’arreglar-los o transformar-los. Sense consciència dels riscos que la nostra falta de responsabilitat implica.