La mel i el fel

El 39è congrés del PSOE es va celebrar en un ambient festiu i en aparença lliure de tensions. Però només en aparença. La majoria que, contra vent i marea, va elegir Pedro Sánchez secretari general per majoria absoluta, va assaborir alegrement la mel de la victòria. Però el silenci absent, el llenguatge corporal dels membres de la comissió gestora i els seients buits de la fracció susanista de la delegació de la federació socialista andalusa, que no van participar en la votació de la ponència política, mostraven també el fel d’una derrota mal païda. Però el que compta és que la majoria expressada en l’elecció del secretari general s’ha traduït en un suport encara més ampli, al voltant del 70%, als òrgans federals; i a una proposta política aprovada per unanimitat, tot i que gràcies òbviament al buit creat per uns delegats que van preferir compartir unes copes abans que participar en els debats i votacions de la sessió plenària del congrés.

Hauria sigut desitjable que la comissió gestora retés comptes de la seva gestió per a la qual va tenir tots els poders d’una comissió executiva; o, almenys, que es dignés a saludar el congrés. Però després de saber-se els resultats de les primàries van fer mutis i amb ells els responsables de la ponència congressual. Em pregunto si haurien fet el mateix si el resultat hagués sigut diferent. Sens dubte, no. ¿Que la ponència havia sigut esmenada?. Sí, naturalment, a tots els congressos totes les ponències ho són i tots els militants tenen el dret a fer-ho. En l’apartat relatiu a Europa i la globalització, del qual vaig ser ponent, s’hi havien presentat més de 500 esmenes, òbviament no totes del mateix calat, però moltes de rellevant importància. Si de veritat la ponència oficial hagués sigut elaborada per al debat al congrés, fos quin fos el resultat de les primàries, aquella actitud no era correcta.

UNA COMISSIÓ FUERTE

Però TAMPOC importa, ja. El PSOE té una nova comissió executiva –en la meva opinió massa nombrosa– que és forta pel suport del 70% del congrés. I, per als que vulguin llegir i entendre i no simplement desqualificar d’ofici, presenta propostes interessants que, entre altres coses, permetrà al socialisme espanyol  jugar un paper més rellevant que ahir en la recerca de solucions als problemes territorials d’Espanya. Després d’escoltar el discurs final del nou secretari general, és d’una extraordinària mala fe seguir destil·lant fel escenificant preocupació sobre la fermesa de les posicions del nou PSOE en relació amb la unitat d’Espanya. 

Comparant el discurs de Sánchez amb l’apassionat idil·li que Iglesias va protagonitzar amb Tardà, el portaveu d’ERC al Congrés, ¿com es pot seguir dient que el PSOE està en la mateixa posició que Podem respecte a Catalunya?

QÜESTIÓ DE MODELS

¿Que el 70% no reflecteix una unitat completa? Per descomptat.  Ni era possible ni ningú ho pretenia. Hi ha una majoria i una minoria. I, més enllà de la lluita pel poder, subsisteixen diferències pel que fa al model de partit, d’Estat i de política d’aliances. L’executiva que va formar Sánchez després de guanyar la seva primera elecció va tenir molt més suport numèric. Però era, com es va demostrar, molt més feble i fràgil.

Notícies relacionades

El PSOE rebutja per "cruenta" la suspensió de l'autonomia de Catalunya

La nova executiva: una integració absent

Es pot pensar que era la conseqüència d’un lideratge que per a alguns era provisional. Però ja no és l’actual cas. Amb aquest resultat el PSOE ha tancat, per un bon temps, el problema del lideratge. I tots els que així ho acceptin i comparteixin poden i han de tenir l’oportunitat de col·laborar sense exclusions amb el projecte polític aprovat pel congrés. Però segueix sense ser el cas de molts. El  problema és que s’ha anat massa lluny en la desqualificació política i personal. I unes eleccions primàries són fonamentalment unes eleccions internes, on competeixen membres d’una mateixa família política als quals se suposa que els uneixen més coses que les que els separen. I que l’endemà hauran de col·laborar davant un adversari comú.

En aquest sentit, sobren les desqualificacions que condueixen a posicions irreversibles i fan poc creïbles les posteriors promeses de lleial col·laboració. És difícil abandonar expressions dramatitzades de l’estil «ens hi juguem el ser o no ser» del PSOE i d’Espanya. Però això va ser abans-d’ahir. Demà, el que va passar pot tenir una importància semblant a la de Suresnes. Dependrà de com Sánchez i el seu equip, que no poden desaprofitar l’entusiasme democràtic del congrés, portin a terme la seva tasca.