Oda a l'esforç

Parlar de cultura de l’esforç sembla reaccionari, no en va els privilegiats han fet servir aquest valor ètic per fer creure que ells eren on eren gràcies a mèrits personals i no pas a circumstàncies que ja els venien donades. Que s’hagi fet un ús pervers del concepte no significa, però, que aquest no tingui valor. S’ha de fomentar entre les generacions més joves la cultura de l’esforç. Sóc conscient que això sona vell i desgastat, però trobo a faltar que al llarg de les diferents etapes educatives, s’inculqui en els alumnes la necessitat de perseverar en l’intent de millorar el propi rendiment. 

Esforçar-se és una bona predisposició vital, imprescindible si véns de segons quins contextos en els quals tot ho tens en contra. Els ho diu algú que és escriptora havent nascut en una casa sense llibres. I si bé no es pot promoure la idea que ho podem aconseguir tot només amb l’esforç individual, obviant el fet que sense la mà estesa d’altres no arribaríem mai enlloc, el cas és que l’esforç sí que és necessari. 

Ensenyar als nostres fills a haver d’anar una mica més enllà del que no els suposa cap feina és absolutament imprescindible si volem que treguin el màxim profit de les seves capacitats, que espremin el que la vida els pot donar. Però entenc que el meu parer és més aviat minoritari. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la generació dels qui en l’actualitat són adolescents els ho han dit des que eren petits, que el més important és que s’ho passin bé. Que s’ha d’aprendre jugant, que tot ha de ser fàcil i si no ho és ja els buscarem especialistes que trobin l’arrel de les seves dificultats, però no hem pensar a demanar-los que, simplement, exercitin un múscul tan important com la resta: el de la voluntat. Fet i fet aquest és dels pocs a l’abast de qualsevol. 

No podem escollir on néixer, a quin país, en quina classe social, a quin barri, no podem fer res per canviar el fet de tenir la casa ple-na de llibres o no. L’únic que ens queda en realitat és esforçar-nos per depassar, precisament, els límits del món que ens ha vingut donat.