Societat oberta, societat tancada

¿Han canviat els eixos del conflicte polític en aquest inici del segle XXI? ¿Segueix sent vàlid marcar les diferències polítiques bàsicament en el binomi dreta-esquerra? A Catalunya sabem que necessitem més eixos d’anàlisi si volem entendre el que passa políticament. I així hem anat utilitzant catalanisme, nacionalisme o ara també independentisme o unionisme per diferenciar missatges i propostes. Més recentment es parla de l’eix elit-poble o de l’1% versus el 99% com un nou paràmetre des del qual marcar continguts o generar identificacions. I d’alguna manera, tant en Macron com en Cinque Stelle, tant en Trump com en Le Pen, veiem expressions de rebuig de l’establishment, tot i que sospitem que hi ha més de retòrica i tàctica electoral que no pas de contingut en moltes d’aquestes actituds. Els sistemes polítics representatius que gestionen les polítiques neoliberals i miren d’ordenar o facilitar el flux de capitals dels fons d’inversió, havien anat aconseguint refredar la pulsió democràtica i transformadora de la gent, acostant-se al que es va arribar a qualificar de democràcies sense poble. Però les emocions tornen quan creix la por.

No n’hi ha prou de qualificar-se d’esquerres per aconseguir vehicular la necessitat de protecció que gran part de la ciutadania sent davant les incerteses del futur i la precarietat del present. Sobretot quan falta el substrat material i de posició de classe que en el sistema industrial facilitava l’aglutinació. I quan, a més a més, els que sempre s’han autoqualificat com d’esquerres han estat moltes vegades contribuint al desarmament de seguretat i de fragilització del benestar tan fatigosament construïdes enmig de les grans sacsejades del segle XX.

No n'hi ha prou de creure que s’està en possessió de la veritat, de la racionalitat i de les causes (evidentment) justes. Has de ser capaç de construir les aliances socials necessàries per fer-ho possible. Proclamar-se d’esquerres és posar en primer lloc la igualtat. Però, en l’altre costat no hi ha només defensors de la desigualtat. Hi ha els que entenen com a natural un cert nivell de desigualtat, però també n’hi ha que no confonen igualtat amb estatalisme. I cada vegada és menys operativa l’oposició igualtat-llibertat, amb la qual es va funcionar amb més o menys comoditat al llarg del segle XX. Es pot defensar la protecció de la gent, la necessitat de redistribuir i garantir l’alimentació, sense que per això un hagi d’estar a favor de la lògica patriarcal i jeràrquica que ha dominat moltes de les formes d’intervenció estatal i burocràtica.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara, en plena crisi del concepte crisi, quan va quedant clar que estem en una altra època busquem qui culpar-ne. I segurament és lògic que ho fem, ja que les incerteses i les penúries ens porten fàcilment a l’enyorança de temps passats, quan el que ara ens preocupa no passava. Tornar a la França d’altres temps, a l’Amèrica gran, a l’Espanya unida. No podem continuar culpant-ne la globalització, que s’ha convertit en una simple dada de la realitat. Per un altre costat, un món global, sense fronteres, cosmopolita, fraternal és una situació atractiva des de la tradició universalista del progressisme. Però xoca amb una circulació de capital i de productes que exigeix desregulació, caiguda de proteccionismes i posa en dubte les lògiques nacionals de redistribució.  Volem societats obertes, però també tancades per sentir-nos protegits. Estem a favor de l’autonomia individual i del reconeixement de la nostra diversitat, però no acceptem els diferents que semblen haver arribat amb les males notícies.

Cada vegada més el repte serà mantenir les nostres societats obertes i al mateix temps amb capacitat de protecció, davant d’aquells que només veuen possible subsistir tancant fronteres i ments. Crisi de la feina, dificultat per mantenir prestacions socials i por al futur és un còctel explosiu. Si afegim a l’esquema un terrorisme inquietant, entendrem que és important treballar sense pausa en un fet tan aparentment contradictori com mantenir sentit de pertinença, capacitat de protecció i voluntat d’acollida i d’acceptació plena de la diversitat. En aquest escenari, les ciutats ocupen un espai que no està a l’abast dels estats, massa tancats en els seus compromisos i rutines. La urgència de la proximitat també és la gran palanca de transformació sobre la qual mirar de protegir sense tancar.