La lluita contra les flames
Boscos sense llàgrimes
Ens aferrem als bombers per apagar l'incendi forestal sense abordar els problemes de fons
/
Les xifres que ens deixen els incendis forestals de Portugal són molt dures: 64 víctimes mortals i 204 ferits en gravíssims atrapaments, milers d’hectàrees cremades i un sistema d’extinció sencer esgotat físicament, però sobretot psicològicament, i amb la comunitat d’incendis forestals alertada perquè sap que també pot passar aquí. La realitat és que els incendis que viurem aquest estiu van començar fa 50 anys, com m’explicava un savi del Pirineu amb moltes hores de foc al darrere. A l’abandonar l’ús dels nostres paisatges, vam abandonar els nostres boscos, que, avui, s’han convertit en un reservori capaç d’explotar en una tarda d’estiu arrasant tot el que tingui al davant. La transformació de les estructures territorials a causa de les dinàmiques socioeconòmiques des dels anys 50 ha afavorit incendis cada vegada més grans, més ràpids i intensos i més complexos de gestionar. La realitat demostra que mentre els recursos d’extinció no deixen de millorar any rere any i són capaços d’extingir més del 90% dels incendis, el problema, en lloc de disminuir, per inversemblant que sembli, s’ha agreujat.
A més a més, el canvi climàtic ens augura un increment d’èpoques de més risc, amb condicions que originaran un comportament de foc més virulent i intens, limitant molt l’eficàcia dels mitjans d’extinció en el seu control. I pitjor encara, posant en extrem perill els bombers i la societat.
Tenim grans serveis d’extinció als quals s’ha de seguir recolzant perquè creixin i segueixin en la seva lluita de millora diària, però s’ha de veure amb els mateixos ulls i la mateixa intensitat les més que necessàries tasques de prevenció, que passen sense cap mena de dubte per una política forestal realista, que integri una gestió forestal intensa, d’acord amb el mitjà, i les possibles activitats econòmiques d’aquest entorn. És urgent, necessari i possible canviar el paradigma d’invertir quantitats ingents de diners en una tarda d’incendi pel de crear un paisatge resilient davant els incendis forestals, exigint la creació d’una economia rural, local, que impacti positivament en els nostres boscos. I és possible.
El potencial dels nostres boscos és inqüestionable. És inconcebible que seguim buscant energia per escalfar-nos en deserts llunyans, o que no aprofitem la capacitat constructiva de la fusta, que a més de fixar carboni dona una confortabilitat envejable, o que no siguem capaços de transformar, a través dels animals que estan (haurien d’estar) pasturant (netejant) els nostres boscos, la vegetació que ens posa en risc, en carn, llet, formatge, iogurts de primera qualitat. Tot això i molt més. Qualitat, salut i una economia local que pugui rellançar les zones rurals tan necessitades i despoblades a la vegada.
¿Què ens queda de tot allò que ens van ensenyar els nostres avis, sumat al que avui la ciència ens demostra, la tecnologia ens posa ben a l’abast de la mà i al coneixement tècnic adquirit?
Notícies relacionades
Seguir en la simple lluita de «tots contra el foc» és voler posar camions de bombers enmig d’un tsunami per intentar frenar l’avanç de l’aigua; no sembla gaire intel·ligent. Som una societat principalment urbana buscant solució a un problema forestal, i hem pressionat tant, com a societat, per disposar d’una solució immediata que ara ens estem exposant a un perill enorme. Ens aferrem a la sort dels bombers per poder controlar el foc, sense adonar-nos que les flames que veiem en una tarda d’estiu són només el resultat visible d’un problema latent que existeix i que no volem veure.
És per això que és urgent afrontar el curt termini: l’autoprotecció és imprescindible. Com em recordava un bon amic entès en la matèria, l’autoprotecció és preguntar-se a un mateix «¿estàs segur?, ¿la teva família està segura?». I després actuar en conseqüència. I preguntar-se també què faig en el meu dia a dia per prevenir els incendis. Tots podem i hem d’implicar-nos en la prevenció dels incendis forestals, tots som responsables de gestionar un paisatge que crema, i cremarà, en el qual l’extinció és la resposta, però no és la solució. Vivim com a pròpia la tragèdia dels col·legues portuguesos, de qui hem après, hem compartit i seguim admirant. I ho seguirem fent per intentar fer les paus algun dia amb els incendis forestals, encara que avui les llàgrimes no apaguen el foc.
