La corrupció de la democràcia
Que Bárcenas s'hagi rigut del Parlament i ses senyories ho hagin assumit mansament només pot sumir-nos en la desesperança
/
La que està corrompuda, i molt, és la nostra democràcia. Que les declaracions del comissari Villarejo no hagin alterat el més mínim el dia a dia dels polítics, que ningú hagi exigit aïrat que s’investigui immediatament quant hi ha de veritat en elles, confirma que hi ha alguna cosa més greu que els excessos de les clavegueres de l’Estat: l’acceptació de la seva existència. I que l’endemà Luis Bárcenas s’hagi rigut del Parlament i ses senyories ho hagin assumit mansament, perquè el reglament l’hi permet, només pot sumir-nos en la desesperança.
Més enllà que hagi mentit o no, el que va venir a dir el famós comissari és que a Espanya ha existit, i no hi ha raó per pensar que hagi deixat d’existir, una cosa molt semblant a una policia política, que serveix els interessos polítics del Govern del qual depèn, i que no s’està d’utilitzar instruments il·legals, entre ells la coacció, el xantatge, i qui sap si fins i tot la violència, per atendre aquests objectius.
I no val argumentar que això passa a tot arreu. Primer, perquè no és veritat. Una cosa és que els serveis de seguretat cometin barbaritats per malenteses «raons d’Estat» i una altra que serveixin interessos polítics del partit que governa. I el que apunta Villarejo va d’això últim. Segon, perquè quan a França, Alemanya o el Regne Unit han sortit a la llum pública indicis clars d’aquestes pràctiques, l’Estat ha reaccionat amb força, castigant els seus responsables. Aquí això només ha passat una vegada, amb el GAL. I sembla que ningú vol repetir aquella experiència.
Les maniobres de l’extresorer
El cas de Luis Bárcenas és tan greu com l’anterior, encara que en un altre ordre de coses. En una sola sessió, justament la primera, ha deixat reduïda gairebé a res la potencialitat de la comissió d’investigació sobre el finançament irregular del Partit Popular, que l’oposició havia estat venent com un èxit democràtic de primer ordre. En un país on la justícia funcionés amb un mínim d’eficàcia, un personatge com l’extresorer del PP faria anys que estaria condemnat i en silenci. Aquí segueix maniobrant amb tota llibertat per salvar la seva fortuna, reduir tot el que pugui la seva condemna i eximir el seu partit dels gravíssims delictes que ell mateix va denunciar. I, a sobre, fotent-se de tothom.
I no passa res. No salta cap ressort automàtic destinat a impedir aquests excessos que són la negació mateixa de qualsevol pràctica democràtica. Tot està molt lligat perquè això no passi. I no per culpa de la Constitució de l’any 78, sinó dels instruments legals que des d’aleshores els governs han estat promulgant per blindar-se en el poder.
Amb aquestes armes a la mà, el PP transmet el missatge que ja ha pagat prou per la corrupció. Que ha arribat l’hora de fer taula rasa i començar de zero. La seva estratègia consisteix a presentar els judicis que encara pengen sobre els caps de desenes dels seus dirigents –i el testimoni de Mariano Rajoy davant l’Audiència Nacional– com a coses del passat que no influiran gens en el present. ¿Es pot esperar encara que no ho aconsegueixi?
