¡Que petits que som!

El món literari és ple de capelletes, d’amistats i animadversions, de fílies i fòbies. No en conec cap més (potser el del teatre, en tot cas) que s’hi pugui igualar. Ara fa poc, hi ha hagut un episodi que rebla el clau del que els dic i que és exemple de com les gasten. En un premi a l’obra publicada, el reconegut i antic Crexells, el de més importància d’abans de la guerra, recuperat fa uns anys per l’Ateneu Barcelonés, el jurat ha premiat una obra que no està publicada. Menteixo. L’autor, la va publicar gràcies als ajuts econòmics d’uns amics en una petitíssima editorial que, de fet, no és una editorial sinó un servei que «facilita el procés d’assessorament en l’autoedició». És a dir, se la va pagar ell. Un membre del jurat –que havia de triar la millor novel·la catalana de 2016 (¡i n’hi ha hagut unes quantes, a fe de Deú!)– la va descobrir i va convèncer la resta de membres del jurat per premiar-la.

Notícies relacionades

El Crexells premia una obra autopublicada com la millor novel·la en català del 2016

Twitter era una cerveseria de Múnic

¿Què ve, després? La justificació. El jurat necessita atacar la indústria editorial i la resta d’escriptors que no han estat premiats. Fa servir l’obscura arma de la generalització. «Hi ha un excés de retòrica», «la novel·la d’avui és enormement cenyida», «escàs moviment intel·lectual», «el català és una llengua molt lexicalitzada», «els escriptors sucumbeixen al llenguatge massa tòpic». I etcètera.

Tot és dolent, diu el jurat, excepte la joia que solament nosaltres hem sabut trobar. ¡Ai, que petits que som!