És pràctic entendre's... més o menys

Encara hi ha qui diu, referint-se a una persona, que té «una certa edat». Quan ho sento em costa reprimir-me. Perquè una de les poques seguretats que tenim a la nostra vida és la certesa que tenim 22 anys, o 40 o 89. Fins i tot ho certifiquen els papers burocràtics, i aquesta edat legal és la que cal exhibir en diversos moments de la nostra existència. 

El que és incert és que els nostres pensaments, les nostres capacitats i els nostres desitjos responguin al patró considerat propi de la nostra edat.

Si no m’equivoco, Albert Einstein tenia just 25 anys quan va publicar els seus primers i notables treballs. Abans havia fet estudis de música i era un bon violinista. I és sorprenent que després es dediqués a analitzar els efectes fotoelèctrics, l’equivalència massa-energia i la geometrització espai-temporal de la física moderna.

Ara, en el nostre llenguatge, apareix la paraula relativitat, i l’expressió això és relatiu. Al darrere hi ha l’afirmació d’Einstein.

És curiós com fem servir popularment algunes paraules per fugir de la rotunditat, cosa que un científic o un analista exigent potser no acceptaria. El nostre llenguatge col·loquial es basa sovint en aquesta suposició: «Ja m’entens, oi?».

Altres expressions s’accepten encara que tots siguem conscients que no són precises, sinó més aviat metafòriques: «No és com ho dius, en fas una caricatura», «Això no és del tot just». ¿Del tot? ¿Es pot ser «una mica» just i «una mica» injust? «Potser no, em penso que infles el que ha passat». Sí, a vegades inflem un èxit, i a vegades, potser per enveja, volem desinflar l’entusiasme de l’afortunat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha qui no està per matisos. Alfonso Guerra –llegeixo a la premsa– ha dit que els independentistes catalans «són uns franquistes, corruptes i delinqüents».

Evidentment, no té la capacitat analítica d’Einstein.