L''aporofòbia' sense rivals
Marcar una opció o una altra en l'apartat de la declaració de la renda sobre els "fins socials" porta a preguntar-se realment què és exactament la pobresa
S’ha acabat el termini de la declaració de la renda dels assalariats i a penes s’ha parlat de la mutació de la campanya de l’Església catòlica per aconseguir més donacions, afegides a la seva assignació fixa als Pressupostos, a través d’un dels escassos epígrafs que permeten al contribuent elegir un destí finalista als seus impostos. Aquesta generosa concessió estatal és el 0,7%, similar al que va generar tantes mobilitzacions socials fa dècades.
Álex Grijelmo, periodista especialitzat a defensar el bon ús de la llengua espanyola, va advertir dies enrere del significat d’aquest canvi de la publicitat de l’Església catòlica. Si abans deia «per solidaritat, posa una creu», aquest any s’han passat a la ics i amb apel·lacions quinielístiques: «No pots ser de dos equips rivals. Però en la teva declaració de la renda sí que pots marcar dues ics. L’Església i els fins socials».
Com tota campanya parteix de l’estadística, l’anàlisi quantitativa de les declaracions de l’IRPF fins a aquest any, arrodonint, indica que davant la casella mal anomenada de solidaritat (és obligatori omplir-la i, si no es fa, decideixen els de Montoro), 10 milions de declarants trien «fins socials»; 6,7, Església catòlica, i 5,6, el que seria no sap-no contesta, fet que no els eximeix del pagar.
En el subconscient del declarant, equival a una donació per a pobres. Però concretar qui és pobre és un debat extens. Té la seva concreció, primer, en l’estadística, gràcies a l’INE, que ha configurat una enquesta sobre condicions de vida (ECV). Si es contempla els espanyols en un gràfic segons el que ingressen a l’any (patrimoni al marge), és fàcil mesurar la distància entre el més ric i el més pobre. En termes d’IRPF, el 20% dels declarants ingressen menys de 20.000 euros a l’any. No són els pobres: hi ha un altre subgrup que disposa només de 8.000 euros per subsistir. Aquests són els que l’INE qualifica com «en risc de pobresa». Ja són el 20,3% dels espanyols... i pujant.
Davant aquesta dada, el terme rivalitat en el context de l’anunci catòlic inclou tant el reconeixement dels jerarques de l’Església que van perdent la superioritat incontestable en aquesta assignació dels contribuents i que, per tant, estan disposats a compartir aquests ingressos, com la percepció que cada vegada més es reconeix la seva presència pública en les mateixes àrees en què hi ha les organitzacions socials més variades sota l’epígraf oenagé. Càritas i Creu Roja són les entitats més elegides en el repartiment final. Dos models de referència per a la resta d’oenagés.
De tornada a les xifres: dels gairebé 700 milions que corresponen a la ics obligatòria/solidària en anys anteriors, 300 milions són per a mig miler de projectes de les oenagés. Que quedi clar que tots els diners de les ics, les que siguin, van a projectes de solidaritat, no a despeses de funcionament d’entitats.
Definició
La segona concreció sobre què és pobresa és la que parteix de l’anàlisi sàvia del llenguatge corrent. En aquest context, aporta una altra visió la filòsofa Adela Cortina a Aporofobia, el odio al pobre (Paidos): «No rebutgem els altres per la seva raça, religió o ideologia, sinó perquè són pobres». Ja sigui en la nostra pròpia societat –fins i tot en el si de les famílies, que destaquen el triomfador i oculten el fracassat– o davant els que arriben a les nostres fronteres.
L’aporòfobia té orígens seculars (del grec apo, absència, i porus, recursos) perquè ja al segle VI se li deia a França aporo a l’agricultor sense cavalls de tir per llaurar. Fins avui, en què rebutgem els qui no tenen recursos i no poden incorporar-se a l’activitat econòmica amb un treball remunerat amb decència.
Notícies relacionades
L’al·legat de Cortina hauria de ser de lectura obligatòria en la declaració del 2017 abans de posar la ics. Llavors el diccionari encara no haurà incorporat la seva proposta de fa 15 anys de l’entrada aporofòbia: «Es diu de l’odi, repugnància o hostilitat davant el pobre, el sense recursos, el desemparat».
