L'estratègia de Beppe Grillo

Les recents eleccions municipals parcials italianes han reflectit una creixent desafecció cívica (a la segona volta tot just hi va participar el 46% dels electors), un notable èxit de llistes cíviques independents, el retrocés de les dues primeres formacions del país (els demòcrates de Matteo Renzi i els cinc estrelles de Beppe Grillo) i la sorprenent recuperació de les dretes (Silvio Berlusconi, Matteo Salvini i Giorgia Meloni). El M5S ha punxat a les principals capitals i, a més a més, en general no ha passat a la segona volta al quedar com a tercera força. És per això que el ballotage es dirimís gairebé sempre entre els demòcrates i les dretes.

Grillo ha tret importància al retrocés de la seva formació i es consola amb les derrotes del Partit Democràtic, el seu principal adversari (amb el qual està obsessionat). Són diverses les causes dels mals resultats del M5S: l’extremada dependència vertical d’un líder populista manifestament poc preparat, els límits d’una estratègia de contestació permanent no propositiva, les creixents divisions internes (el sector governatiu de Luigi di Maio està cada vegada més descontent) i la pèssima gestió de l’alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, contribueixen a explicar el retrocés. Aquest últim factor és molt rellevant perquè ha mostrat la incapacitat de governar «d’una altra manera» i amb certa eficàcia la capital de l’Estat: l’alcaldessa està afectada per diversos escàndols, ha hagut de destituir diversos col·laboradors i és incapaç de resoldre problemes crònics de la ciutat (per exemple, la recollida de les escombraries i el corporativisme dels taxistes).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El M5S corre el risc de ser la tercera força política nacional en unes eleccions generals si no modifica la seva estratègia antisistema i el seu rebuig gairebé visceral a aliances estables. Automarginar-se com a partit d’oposició permanent no dona més de si, però no és probable que Grillo rectifiqui, tan convençut està que pot ser alternativa de govern en solitari. Tota la seva estratègia ha evolucionat de temes mediambientals i de regeneració democràtica a assumir la demagògia xenòfoba (al Parlament Europeu el seu partit està integrat ni més ni menys que en l’eurogrup liderat per l’ultra UKIP) i l’antisindicalisme.

En resum, Grillo hauria pogut semblar inicialment un agitador una mica excèntric, però amb propostes que més aviat sintonitzaven amb criteris progressistes en afers socials; malgrat això, en la seva evolució han acabat sent molt més perceptibles pulsions autoritàries i reaccionàries. Grillo s’està col·locant cada vegada més en l’ona del populisme dretà, especialment per les seves polítiques migratòries, però no es pot ignorar que en aquest àmbit ensopega a Itàlia amb dos competidors molt sòlids (Salvini i Meloni), cosa que limita bastant les seves possibilitats. Persistir en una ubicació excèntrica i demagògica fa que la seva credibilitat i la seva fiabilitat com a opció de govern siguin notòriament baixes i és probable que això acabi suscitant malestar i tensions en el seu partit.