Dir «bon dia»

Després de llegir la seva obra i de conèixer com va ser la vida de Maya Angelou amb el meravellós documental 'Maya Angelou. And still I rise', t’adones de l’error: no, la història dels negres no és dels negres; és, en realitat, una història de blancs. De la mateixa manera que la història del feminisme és en realitat una història de masclisme, o que la història de l’esclavitud és en realitat la història dels homes lliures, o la història de l’extermini és en realitat la història del nazisme. Perquè perquè els negres, els esclaus, els jueus i les dones –sense voler comparar-los– hagin patit durant centenars d’anys l’opressió, la injustícia, la indiferència i el terror... perquè ells tinguessin la seva condició de víctimes, s’han necessitat botxins. Quan Maya Angelou parlava de la història dels seus, els blancs contemporanis haurien d’haver comprès que la història de què parlava era en realitat la seva, els pertanyia: si els negres tenen una història darrere que va més enllà de la seva cultura és perquè sempre hi va haver un blanc disposat a marginar-los, limitar-los, turmentar-los o assassinar-los. No hi ha dubte.

Però Maya Angelou no es va limitar a turmentar-se amb la història dels blancs que van convertir els negres en persones de segona classe. No. Va fer un pas endavant i va optar per perdonar els blancs, els negres, fins i tot ella mateixa, per poder seguir avançant. Maya Angelou no es va quedar ancorada en el rancor, sinó que va ser capaç de reinventar la seva lluita i no solament advocar per la llibertat i la igualtat racial; la seva existència va ser un cant constant, indestructible i ferotge a la vida. Amb la seva veu, el seu cos, la seva contundència, la seva personalitat, va ser capaç de dir-li al món que així, tal com som, negres, blancs, febles, forts, alts, baixos, sensibles, intel·ligents, bons o dolents... així, tal com som, és suficient. En un món com l’actual, en què sembla que mai arribarem  a la millor versió de nosaltres mateixos, en una societat competitiva i sense escrúpols, capaç de no mirar al seu voltant per aconseguir  els seus mèrits individuals, el missatge de Maya Angelou ha de quedar molt clar: sí, així, com ets en aquest moment, ets suficient.

L’abandonament dels seus pares, la violació del seu padrastre, el Ku Klux Klan a Stamps, Arkansas, la tristesa i el desamor, el naixement del seu únic fill, fruit de la seva primera relació sexual... Maya Angelou va ser una supervivent de si mateixa, i va aconseguir parlar de la seva vida perquè els altres poguessin reflectir-s’hi. Eren molts els que necessitaven una guia amb força, que no flaquegés. Maya Angelou no només era una dona, era una dona negra en un món fet per a homes blancs, i tot i així va aconseguir fer valer la seva veu, el seu afany, amb sentit de l’humor, però també i sobretot amb sentit de la responsabilitat.

L’any passat vaig llegir 'Yo sé por  qué canta el pájaro enjaulado', i abans de veure el deliciós documental sobre la seva vida he llegit 'Charlotte', de David Foenkinos. Després de llegir els dos llibres i després de disfrutar de la biografia de Maya Angelou composta de petites anècdotes dels seus amics, el seu fill i ella mateixa en diferents intervencions, em queda el mateix pòsit: què devem estar fent avui que d’aquí uns anys ferà avergonyir els nostres nets. La desnutrició a l’Àfrica, l’abandonament dels refugiats, el terrorisme i el que se’n deriva. Què faria una Maya Angelou avui, si fos jove i estigués plena de vitalitat com en la seva joventut, com combatria el món que ens ha tocat viure. Amb quines armes lluitaria contra aquesta societat hipòcrita i gemegaire.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ella es va aixecar una vegada i una altra de tot el que li va tocar viure, i va reservar part de la seva energia per dir als joves negres que ells, els negres del futur que s’havien convertit en el present, eren el millor que tenien. La seva llibertat era el resultat de totes les seves lluites, de totes les seves derrotes. Dubto molt que del que avui fem amb les vides dels altres puguem aconseguir el millor que tinguem. Charlotte Salomon i Maya Angelou van ser dues dones que van sobreviure, en part, gràcies a la seva obra: va ser el motor de la lluita personal i social que van portar a terme. I ens van deixar a nosaltres, els d’ara, un món moltíssim millor del que els van deixar a elles. No sé si nosaltres podrem permetre’ns el mateix luxe que elles. Charlotte no va tenir oportunitat d’aixecar-se de terra, Maya Angelou va poder, malgrat tot, aixecar-se amb la consciència ben tranquil·la i dir «bon dia»... però nosaltres, que hem normalitzat la nostra apatia, ni tan sols hem acceptat encara la caiguda. 

Escriptora.