El procés i l'amic americà

L’anomenat procés cap a la independència es dirigeix a marxes forçades cap a un carreró sense sortida enmig de l’entusiasme de molts, l’exprés rebuig de pocs, el silenci més o menys temorós d’altres i la impassible actitud del Govern d’Espanya. I també, com és lògic, amb una creixent atenció internacional cap al desafiament llançat a l’ordenament constitucional d’un país democràtic membre de la UE. El que passa a Catalunya té les seves característiques pròpies però també respon a les conseqüències socials de la crisi econòmica i el ressorgiment dels nacionalismes a Europa, on han augmentat les tendències centrífugues i fragmentàries a l’interior dels països i entre països (brexit). 

En aquest context es presenta a la societat catalana com una mena de jardí de les delícies en el qual les males herbes només creixen com a conseqüència de pertànyer a un Estat del qual cal separar-se com més aviat millor. Encara que sigui mitjançant lleis de «desconnexió» aprovades per procediments inacceptables en el normal funcionament d’un Parlament democràtic, i sense ni tan sols la majoria absoluta de vots en les eleccions autonòmiques a les quals es van donar un caràcter refrendari.

Algunes institucions de la societat civil, i el manifest de 100 personalitats catalanes, han advertit que aquest camí no porta enlloc. Però sorprèn que hi hagi tants catalans que creguin que és possible declarar de forma unilateral la independència i que la UE, i abans que ella tota la comunitat internacional, l’acolliria amb els braços oberts.

Bona part d’aquesta dinàmica es deu a l’èxit de la narrativa independentista sobre l’espoli fiscal, i els milions que  «Espanya ens roba», basada en les fal·laces històries sobre les inventades balances fiscals alemanyes.  Per això és preocupant que mitjans de reconegut prestigi com el New York Times (NYT), en un recent i comentat editorial, informin erròniament sobre les arrels econòmiques del problema de la relació entre Catalunya i Espanya. 

En efecte, en aquell editorial es deia que «Catalunya contribueix amb gairebé una cinquena part al PNB espanyol, però només rep el 9,5% del pressupost espanyol».  Aquesta manera de presentar les coses suggereix que Catalunya rep menys de la meitat dels impostos que paga, que és el que Oriol Junqueras fa temps que està predicant. Però la realitat és ben diferent, tal com expliquen els informes de la Generalitat. La contribució de Catalunya al PIB espanyol és des de fa 10 anys del voltant del 19 %. I la seva contribució a la recaptació fiscal de l’Estat és també del voltant del 19%. O sigui, que aporta de forma proporcional a la seva riquesa relativa. I rep al voltant del 15% del total dels recursos globals de l’Estat, una proporció pròxima al percentatge de la seva població que és el 16 %. Fins i tot si tan sols es consideren els recursos que efectivament es gasten en territori català i que exclouen moltes despeses que també beneficien els catalans, o que en tot cas hauria d’assumir la Catalunya independent –com Defensa i representació exterior– la proporció del que s’ha rebut des de l’any 2012 ha sigut una mitjana del 14%. Per tant, hi ha un problema que, sense tenir en compte el caràcter progressiu de qualsevol sistema fiscal, es pot xifrar en 1 o 1,5 punts del PIB. Molt lluny de la incorrecta informació del NYT.

Notícies relacionades

El 'Financial Times' augura una "confrontació imminent" pel referèndum

La CUP i JxSí acorden condicionar les ajudes als mitjans al fet que acceptin la campanya per l'1-O

A Espanya existeix un ordenament jurídic constitucional i una separació de poders tan respectable com als Estats Units. ¿Aconsellaria el NYT que Washington acceptés referèndums d’autodeterminació en alguns estats federats? Suposo que no, perquè la Constitució americana declara que la unitat del país és inqüestionable. I així ho va dir la cort suprema d’Alaska el 2006: «La secessió d’un Estat és clarament inconstitucional i per tant és impropi un referèndum sobre aquest tema». El mateix ha dit el 2015 el Tribunal Constitucional italià davant una llei del Parlament del Vèneto per convocar un referèndum d’autodeterminació, quan els independentistes tenien el 60% dels vots. I el mateix estableixen les Constitucions francesa i alemanya. 

És evident que un diari té el dret a donar consells als governs, tant com el deure de donar una informació que sigui correcta. Però en aquest cas hauria de poder entendre que cap Govern espanyol autoritzarà el que la Constitució no permet. Com tampoc ho farien els nostres amics americans a casa seva.