La vilesa i l'abjecció

Uns anys després, Marcel Dalmau, artista d’Olot, em va explicar les tortures que havia sofert. No ho he llegit en un article, no ho he vist en un reportatge a la televisió. M’ho va explicar ell, un home tranquil i reposat. Em va parlar de les humiliacions, de les descàrregues elèctriques, de les bosses de plàstic al cap, cremades amb cigarretes i amb fum a dins, dels genolls a terra, de les asfíxies, de les galledes d’aigua, dels cops de puny, dels cops amb objectes diversos, de les amenaces psicològiques i de to masclista en relació a la seva companya, que també estava empresonada a Madrid. I dels 20 minuts de descans en una cel·la, entre sessió i sessió de tortura. I després em va explicar l’intent de suïcidi. En Marcel va córrer amb totes les seves forces en l’espai reduït on el tenien tancat i va estavellar el cap contra la paret. Va caure a terra, estabornit i amb sang. S’ha de tenir molta por al terror que ve per evitar-lo d’una manera tan descomunal. 

Tot això passava fa 25 anys, mentre ens preparàvem per als millors Jocs Olímpics de la història. El jutge Baltasar Garzón –condemnat anys més tard, i amb ell l’Estat espanyol, pel tribunal de Drets Humans d’Estrasburg– va mirar cap a un altre costat. Com tants en aquells dies. Més de 40 persones torturades, rebregades com un paper, com diu Ramon Piqué, una altra de les víctimes. Vint-i-cinc anys després, aquell paper encara té les marques de la vilesa i l’abjecció.