O amb referèndum o sense president

Carles Puigdemont ha enfilat la llarga recta final cap a l’objectiu amb l’increment del seu protagonisme i de la seva fermesa. Amb la destitució de dilluns i amb l’anunci de dimarts, desmunta l’estratègia de la Moncloa, que pretén anul·lar l’1-0 amb un seguit de mesures de perfil baix. Si l’estat vol impedir el referèndum haurà d’abandonar el comandament a distància i mullar-se de valent. És clar que Rajoy té força per tombar Puigdemont, però ha deixat de ser evident que pugui fer-ho sense arremangar-se i enfrontar-s’hi. Per si algú encara en tenia dubtes, l’equació plantejada és aquesta: Puigdemont i referèndum són indestriables, així que, o bé hi ha cacera major contra el president o hi haurà referèndum. La frase més reveladora d’aquesta penúltima fase del procés no és d’ahir sinó de la setmana passada, quan Puigdemont va avisar que no acceptaria cap mena de destitució. ¿Algú s’imagina un president inhabilitat o suspès, desfilant entre un cordó humà que el flanquegi fins al seu despatx? Doncs ja s’ho poden apuntar com a escenari plausible. De moment, més ens val que ens aturem aquí, no sense abans considerar que les revoltes amb possibilitats d’èxit han estat sempre conduïdes per gent d’ordre.

Tot apunta a la confrontació directa i personal, en un combinació entre la teoria del partisà de Karl Schmidt i les lletres de batalla creuades per Carles V i el rei de França: cos a cos entre els dos líders a la llum dels focus internacionals. Una modalitat de conflicte on l’estat haurà d’abandonar la finezza, impròpia de l’orgullosa Espanya, i recórrer a la contundència contra les urnes. Com que urnes il·legals és un oxímoron conceptual a més de mig món, la mala imatge d’Espanya no serà res comparada amb el risc sever que el remei de la repressió resulti pitjor que la malaltia del referèndum. Alerta a provocar la indignació popular, perquè podria ser l’ingredient que li falta al còctel de la independència per resultar imbatible.

Notícies relacionades

El Parlament declararà la independència de Catalunya en 48 hores si guanya el 'sí' l'1-O

Twitter era una cerveseria de Múnic

L’aval de Santi Vila

No dimarts al Parlament, sinó el dia abans al vespre, van disminuir les possibilitats que el referèndum no es faci i Puigdemont continuï com a president en exercici. Més que en la destitució de Baiget convé fixar-se en l’aval de Santi Vila al full de ruta. Això sí que disminueix dràsticament les possibilitats d’hemorràgia interna. Si el polític d’aquest govern, sigui dit amb tota consideració per als dos presidents, ocupa el lloc del tou defenestrat; si Santi Vila, l’outsider que ha arribat a l’independentisme arrossegant els peus, s’arrenglera amb Junts pel Sí i la CUP, les esperances unionistes i tercerviïstes de divisió interna abans de l’1-O ja truquen a les portes del regne de l’entelèquia. Lluny d’obrir-se com una magrana, el procés es reforça com una pinya. Això, la resolució manifesta, la irreversibilitat del camí i no uns detalls que poden variar i variaran, és el que convé retenir de cara a la tardor. La determinació cap a l’1-O és el que compta i, en circumstàncies similars, el convenciment és l’únic que els bons partisans no improvisen.