Silenci polític
Chevènement, ministre socialista francès el 1983, va dir: «Un ministre ha de callar, i si vol obrir la boca ha de dimitir»
Fem política ficció. En una de les compareixences de divendres, preguntat sobre l’últim recurs al Tribunal Constitucional, o bé en una entrevista en un digital, Íñigo Méndez de Vigo, ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports, declara que no veu gens malament que Catalunya voti en referèndum i que, vistes les últimes recomanacions del New York Times, pensa que la consulta es podria encaixar en l’ordenament constitucional per tal que fos acordada i legal, i que Espanya acceptaria el resultat de l’1-O, sense cap tipus de problema. ¿Quant de temps duraria Méndez de Vigo com a ministre de Rajoy? Els mateixos minuts que ha durat Baiget com a conseller després d’haver parlat en contra de la línia política expressada pel Govern i reafirmada per ell mateix en tots els mesos que ha estat conseller.
La política té això, i els francesos són els que ho han explicat més bé. Jean-Pierre Chevènement, ministre socialista l’any 1983, va dir: «Un ministre ha de callar, i si vol obrir la boca ha de dimitir». Ell mateix ho va fer, al cap d’uns dies. Segles abans, ho havia advertit Voltaire: «A la cort, amic meu, l’art més útil no és pas el de parlar bé, sinó el de callar quan toca». I encara més. En un manual del segle XVIII, es descriu el «silenci polític» com «el de l’home prudent que no diu tot el que pensa, que actua amb circumspecció, que, sense trair la veritat, no respon amb claredat per por de ser descobert».
