Un dia mirarem enrere

Ara ja ho sabem tot: després de la data i la pregunta, s'ha anunciat a l'edifici del Parlament, però no al Parlament) la regulació del referèndum de l'1 d'octubre. No sabem per a què servirà aquest referèndum: la 'llei de transitorietat' segueix oculta, de manera que no se sap què passaria després de l'eventual aprovació de la proposta.

Funcionaris, mitjans de comunicació, ciutadans (que poden ser designats per sorteig membres de les meses electorals), autoritats públiques: tots podem conèixer el nostre paper. Una llei d'ús únic, destinada exclusivament a regular aquest referèndum (adeu, Rousseau, que aspiraves que les lleis tinguessin caràcter general), s'aprovarà en algun moment de l'agost, probablement en lectura única i sense esmenes.

Però… però hi ha el petit detall que segueix sense haver-hi acord amb Madrid o amb les autoritats comunitàries, ni un suport majoritari en l'opinió pública, ni cohesió política al si del món independentista, ni una informació clara sobre les conseqüències hipotètiques de la consulta.

Notícies relacionades

El Parlament declararà la independència de Catalunya en 48 hores si guanya el 'sí' l'1-O

Twitter era una cerveseria de Múnic

N'hi pot haver que creguin sincerament que el xoc frontal pot ser la solució del problema; però s'ha de parlar d'un doble xoc: un enfrontament dur amb les autoritats centrals i un enfrontament diferent però no menys dur entre els dos mons del catalanisme. Forçar una decisió estrictament majoritària sobre aquestes qüestions essencials trenca la unitat política del catalanisme i corre el risc d'invalidar-lo com un actor clau per a tot procés de reforma institucional en profunditat.

Una vella cançó de Bruce Springsteen diu així: "Un dia mirarem enrere, i tot això ens semblarà divertit". Potser. Però si el que importa és que acabi bé, no hi haurà més remei que començar a reconstruir la unitat política i civil del catalanisme i posar en marxa, contra els uns i els altres, el projecte d'una reconstrucció federal del país.