¿Suspendre l'autonomia?

Ara que Carles Puigdemont, obviant els dubtes dels seus propis correligionaris, ha posat la directa cap al referèndum unilateral de l’1-O, creixen les especulacions sobre l’article 155 de la Constitució, que faculta el Govern d’Espanya a adoptar les mesures necessàries per obligar una comunitat autònoma al compliment forçós de les seves obligacions constitucionals.

    

Abans de ser desautoritzada pel seu propi partit, la dirigent socialista i alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, va advocar per apel·lar a la comunitat internacional per evitar la suspensió 'de facto' de l’autonomia de Catalunya que suposaria l’aplicació de l’article 155. D’apel·lar-hi s’hi podria apel·lar; el que és dubtós és que la comunitat internacional estigués disposada a intervenir per dissuadir el Govern espanyol d’adoptar aquestes misterioses mesures necessàries que forçarien el retorn de la Generalitat a l’obediència constitucional.

En política comparada, suspendre l’autonomia és un recurs poc freqüent, però si alguna conclusió es pot extreure dels precedents existents és que la comunitat internacional no tendeix a adoptar mesures per revertir una suspensió.

    

En el context de la Unió Europea, el cas més notori és el d’Irlanda del Nord, l’autonomia de la qual ja ha sigut suspesa en quatre ocasions –l’última vegada durant gairebé cinc anys– sense que la comunitat internacional hagi tingut res especial a dir-hi. Quatre que poden ser cinc si els unionistes de la flamant Arlene Foster i el Sinn Féin no arriben aviat a un acord de govern.

  

 En la història contemporània de Catalunya també hi ha una suspensió de l’autonomia que no va aconseguir commoure la comunitat internacional. No ens referim a la cruenta derogació franquista de l’Estatut de 1938, sinó a la llei de 3 de gener de 1935 aprovada pel Parlament republicà com a conseqüència dels fets del 6 d’octubre de 1934. L’article 1 d’aquesta llei disposa sense cap dissimulació que «queden en suspens les facultats concedides per l’Estatut de Catalunya al Parlament de la Generalitat» i l’article 2 estableix que un governador general nomenat pel Govern «assumirà totes les funcions que corresponen al president de la Generalitat i al seu Consell Executiu». La comunitat internacional no va impedir la promulgació de la llei, de la mateixa manera que no va impedir que el president Lluís Companys, artífex màxim de la insurrecció del 6 d’octubre, fos condemnat ni més ni menys que a 30 anys de presó, una pena que converteix en peccata minuta els dos anys d’inhabilitació d’Artur Mas, artífex màxim de la consulta del 9-N.

Ara bé, que la suspensió de l’autonomia no solgui indignar la comunitat internacional no significa que aquesta situació excepcional no tingui efectes indesitjats a mitjà o llarg termini. A Bougainville, un arxipèlag de Papua Nova Guinea, la suspensió de l’autonomia només  va contribuir a empitjorar el conflicte que es pretenia dissoldre amb la suspensió. Al continent europeu, un cas digne d’estudi és el de Kosovo en el marc de l’antiga Iugoslàvia. Kosovo era una província autònoma dins de la República de Sèrbia. En lloc d’atendre els desitjos de la societat kosovar de convertir-se en la setena república iugoslava, el 1990 el dubtós estadista que va ser Slobodan Milosevic va optar per suprimir d’arrel la seva autonomia. Els kosovars, desitjosos de conciliar les seves aspiracions nacionals amb la pertinença a la República Federal Socialista de Iugoslàvia, van acabar transformant-se en independentistes.

Una cosa semblant va passar amb Ossètia del Sud i Abkhàzia: a l’antiga URSS, Ossètia del Sud era un 'oblast' autònom dins de la República Socialista Soviètica de Geòrgia, amb aspiracions d’elevar el seu estatus i convertir-se en una república autònoma; en lloc d’atendre aquell anhel, el 1990 el president Zviad Gamsakhurdia va suprimir l’'oblast' autònom d’Ossètia del Sud. Si avui ja no forma part de Geòrgia no és degut únicament als interessos de Rússia sinó també a la incapacitat de l’Estat georgià d’acomodar Ossètia al seu si.

Notícies relacionades

Patxi López crida a la calma després de la invocació de Felipe González a l'article 155

Parlon no se sent "desautoritzada" i manté el seu rebuig a la suspensió de l'autonomia

  

 La lliçó d’aquests casos és doble: per un costat, suspendre l’autonomia de Catalunya no detindria el procés, sinó que l’inflamaria (per utilitzar el verb de l’editorial recent del New York Times); per un altre costat, si Catalunya arriba a forçar la seva independència, sense el consentiment d’Espanya ni l’aval internacional, hi ha el perill que en lloc d’ingressar en el selecte club de les democràcies nòrdiques ho faci en la trista nòmina dels conflictes congelats.