La glòria de l'humorista

Llegeixo que aquests dies fa cent anys del naixement de Joan Capri, l’humorista que va fer riure els nostres pares i avis. De seguida em ve a la memòria la primera vegada que el vaig sentir. Anys setanta. Fèiem un pícnic familiar a les set fonts de Sant Julià de Vilatorta –allò que abans se’n deia una fontada–: vermut, costelles a la brasa, la síndria a refrescar dins l’aigua de la font. A l’hora dels cafès (de termos), algú va obrir les portes d’un cotxe i va posar un casset de monòlegs de Joan Capri. La veu estrident i enrabiada de Capri s’escampava pel bosc i, tot, seguit, arribaven les rialles de petits i grans. Clàssics com El maniàtic, Pobre González!, El nàufrag...

    

Sovint passo per la plaça Joan Capri, al darrere del mercat de Santa Caterina, i penso que allò no és una plaça ni res. Mira que va costar que li donessin un carrer, i al final per acabar en aquest raconet. Però és que potser ja és això: la glòria dels humoristes no s’està quieta, va més enllà de la solemnitat d’una adreça. Penso en tota aquesta gent que lluita perquè Pepe Rubianes tingui un carrer a Barcelona. ¿Vols dir que l’oblidaríem mai? La glòria de l’humorista és efímera i alhora persistent com un dels seus acudits. Passen els anys, però algú torna a explicar aquell acudit, aquell monòleg, i les rialles es renoven. Fins i tot l’anònim creador del gos Mistetas, un acudit de formació, té una entrada a la Viquipèdia...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Des de fa un temps, a Spotify, es podem trobar els monòlegs de Joan Capri o els acudits d’Eugenio, i a Youtube hi ha clubs de fans de Chiquito de la Calzada. Fa poc vaig sopar en un restaurant modern del barri de Sant Antoni. En algun moment de la nit vaig anar al lavabo i aleshores, mentre miccionava en un vàter de disseny, vaig sentir que un altaveu damunt el meu cap transmetia acudits de l’Eugenio. Quina lliçó de postmodernitat. Era l’acudit del colom Amadeu i, encara que aviat vaig estar llest, em vaig rentar les mans una bona estona per sentir el final i encara dos o tres acudits més. El del lloro, el de l’abric... Vet aquí la veritable posteritat de l’humorista, fer-nos riure quan ja no hi és.