La vaga de totes

Un nou dilluns de vaga al metro. I ja en van 10. Deu dies de cues, aglomeracions, nervis per arribar tard a la feina, a una cita amb el metge o a un examen. Moltes tenim una raó per enfadar-nos davant les conseqüències que, durant nou dies, ha tingut la vaga del metro a les nostres vides. I ens enfadem amb els treballadors i treballadores perquè ens assabentem pels mitjans que han rebutjat la mediació que ha proposat l’ajuntament. ¡¿Què es deuen haver pensat?! ¡Actuant com si les seves accions no tinguessin impactes molt molestos per a milers de treballadors cada dilluns!     

Però més enllà del cabreig, potser podem preguntar-nos els perquès de la vaga. ¿Què deuen demanar que sigui tan important? ¿Busquen privilegis a costa del nostre malestar? O estan defensant els drets de tots i totes?

Dues qüestions encapçalen la llista de reivindicacions de les treballadores del metro: bastanta precarització i bastanta privatització. En l’àmbit de la precarització, més enllà dels acords a què sembla que ja s’ha arribat d’actualització de salaris (s’ha tancat una clàusula perquè hi hagi augments lineals a partir del 2017 al voltant de l’1% en paral·lel a l’augment de l’IPC), es reclama que no es precaritzin els torns, que es posi al centre una política de conciliació. Una reivindicació que, a mesura que es vagi avançant en l’àmbit públic, més podrem avançar també en l’àmbit privat. Una millora en polítiques de conciliació i de lluita contra la precarietat de les treballadores del metro és una millora per a totes les treballadores.

Pel que fa a la privatització, les alarmes salten a partir de processos d’externalització de serveis, entre els quals destaca el contracte amb La Caixa al voltant de la T-Mobilitat (la nova targeta de transports metropolitans). Un contracte que, juntament amb la situació d’endeutament de TMB, deixa la definició de la política de mobilitat a l’àrea metropolitana en mans de la banca. 

Diria que no és gaire conegut, però el contracte de refinançament del deute de TMB sembla que apunta a l’obligació de revisió de tarifes per poder fer front al pagament d’aquest deute a partir de l’any que ve. Una sospita que no s’ha pogut comprovar per l’opacitat de l’empresa. Una opacitat amb què també xoquen les demandes de transparència en relació amb els sous dels directius de l’empresa pública. Estaria bé una auditoria ciutadana de la gestió i el deute de TMB per aclarir com ha sigut la gestió i com és la situació financera de l’empresa de transports públics de l’àrea metropolitana.

Notícies relacionades

La Generalitat proposa una junta d'arbitratge voluntari per a la vaga de metro

L'ajuntament no farà més propostes al metro i estudia "altres escenaris"

I aquí arribem a per què penso que la vaga de les treballadores i treballadors del metro és la vaga de totes. I és que defensar la integritat com a servei públic dels transports metropolitans és fonamental. Perquè la ciutat ha de proveir transport públic de qualitat i assequible; perquè apostar pel transport públic és apostar per la mobilitat sostenible, per la reducció de la contaminació, per la millora de la salut de totes.

Dret fonamental

Més enllà que el dret a vaga és un dret fonamental de tots i totes i que no pot ser qüestionat (i més en aquest cas en què es compleixen serveis mínims i, per tant, no es deixa de proveir el servei públic), la vaga del metro és una reivindicació que hauríem de defensar amb dents i ungles, perquè si les treballadores i els treballadors tenen èxit en les seves reivindicacions, en realitat hi guanyem totes.