ANÀLISI
Vint anys després, el mite de la pluralitat de relats
Matar per raons polítiques només pot ser un crim i no hi ha res que justifiqui el terrorisme
Aquell dia, 12 de juliol del 1997, vam començar a entendre una cosa que ens negàvem a reconèixer: que matar algú per una idea no era defensar un ideal polític, sinó cometre un crim. Molts tebis dins i fora del País Basc van començar a prendre posició contra el crim; i als cercles concèntrics que havien sostingut la violència terrorista (Església basca, intel·lectuals o artistes) els va entrar el dubte de si allò anava enlloc. Avui, 20 anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, a penes hi ha qui justifiqui el terrorisme.
Hi ha pressa per girar full. Ho volen els que en un altre temps van formar part del front violent i també els que, sense tacar-se les mans, van fer caixa. És veritat que ningú ho expressa d’aquesta manera. Tots ells parlen de memòria de les víctimes, de totes les víctimes, perquè hi va haver errors per les dues bandes i, per tant, tothom té alguna cosa de la qual penedir-se. Aquest és el rerefons de la pluralitat de relats, una llebre propulsada des dels encontorns del poder basc i que recorre bona part del territori. Si el que es vol dir és que, a més de les d’ETA, hi va haver víctimes del GAL i que es va torturar a Intxaurrondo, s’ha de dir que és veritat. Però si el que es pretén, com sembla, amb aquesta invocació és algun tipus d’exculpació o d’inculpació generalitzada, no seria just.
A 20 anys de distància de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, la batalla incruenta que estem lliurant és hermenèutica. Els violents sempre han tingut un compte especial a privar el crim de significació moral, sigui esborrant-lo de la consciència, sigui presentant-lo com inevitable o justificable tenint en compte les circumstàncies. Per això, el millor homenatge a les víctimes del terrorisme en aquest moment consisteix a clarificar el mantra de la pluralitat de relats.
Notícies relacionades¿Pot existir una cosa així? Podem parlar de pluralitat de relats si per això entenem la vivència subjectiva dels esdeveniments. Cadascú viu a la seva manera esdeveniments importants, sobretot si són traumàtics. Pluralitat també comprensible entre historiadors si per això entenem enfocaments diferenciats d’un procés tan llarg i complex: un pot analitzar el terrorisme, per exemple, des del punt de vista de les ideologies i un altre, posant el focus en els extorsionats. Són enfocaments diferents, però no incompatibles si estan fets amb professionalitat.
Però on no pot haver-hi pluralitat és en la valoració moral del passat violent. Matar per raons polítiques només pot ser un crim. No hi ha res que justifiqui el terrorisme ni res que exculpi els que l’han practicat. Pretendre rebaixar la gravetat d’un crim convocant-ne un altre, de signe contrari, és una impostura perquè en lloc de posar l’accent en la culpa, busca l’exculpació. Des del punt de vista moral, l’únic relat admissible és el que contempli els fets amb la mirada de les víctimes. I la víctima el que ens demana des de la seva infinita fragilitat és que ens fem càrrec d’ella i que protegim la vida. La resta és càlcul.
