Els comptes de Montoro
Carlos Solchaga deia en la seva època de ministre d’Hisenda que «la política, gairebé sempre, és economia». El seu últim successor, Cristóbal Montoro, torna a donar-li la raó a l’admetre que ha rectificat –cedit– en les seves previsions per als comptes de l’Estat del 2018 perquè el Partit Popular no té els vots necessaris per aprovar-los i ha de pactar. I tot s’arregla amb més diners per a les Comunitats Autònomes i per als contribuents amb rendes més baixes.
El Govern de Rajoy necessita els vots de bascos i canaris i de Ciutadans i els aconseguirà. Montoro ha torejat amb els nacionalistes, mentre que Luis de Guindos ha lidiat amb Luis Garicano, l’home de l’economia d’un Albert Rivera, obstinat en una baixada immediata de l’IRPF, encara que se circumscrigui als contribuents amb menys ingressos. Volia anotar-se el punt de forçar el Govern en aquest terreny i ho ha aconseguit. El temps dirà si n’obté rèdits electorals. Els equilibris de Montoro per quadrar els comptes coincideixen amb l’aparició de la Memòria Tributària de l’Agència Tributària corresponent al 2015, amb dades que bé podrien ser «els altres comptes» del ministre. La xifra més difosa és que a Espanya hi ha 7.249 contribuents que declaren ingressos superiors a 600.000 euros. No obstant, hi ha dades molt més importants. El 61,94% dels contribuents declaren ingressos inferiors a 21.000 euros bruts anuals, entre els quals hi hauria els beneficiaris de la rebaixa aconseguida per Rivera. La crisi ha sigut dura, els salaris han baixat i encara no creixen, però que gairebé dos terços dels espanyols siguin poc més que mileuristes grinyola amb el que es veu als carrers, el repunt del consum i del sector immobiliari.
També sorprèn que hi hagi 3,09 milions de declaracions d’Activitats Econòmiques (autònoms o petits empresaris), amb una mitjana d’ingressos anuals de ¡8.400 euros! Hi ha moltes duplicitats, falsos autònoms i situacions anòmales, però alguna cosa no quadra. Potser les 2.150 persones que cobriran les places que traurà a concurs l’Agència Tributària contribuiran a aclarir aquests «altres comptes», que si fossin menys impactants esborrarien els problemes de recaptació i dèficit, perquè el que emmascaren és frau o elusió fiscal, així de simple.
Montoro ha comès errors com a ministre –l’amnistia va ser el principal, i li ha costat una reprovació–, però també és el titular d’Hisenda que més ha lluitat contra el frau, contra aquests «altres comptes», cosa que li ha proporcionat nombrosos enemics, fins i tot en les seves pròpies files, que ara intenten aprofitar la seva teòrica debilitat, malgrat el suport que manté de Rajoy.
Notícies relacionades
Bastants dels enxampats in fraganti culpen Montoro dels seus mals, que consisteixen a haver sigut caçats després d’intentar burlar el fisc. El ministre no és responsable de les faltes alienes, llevat que alguns es creguessin immunes per ser qui eren –notables del PP o líders socials–, i ara, enrabiats, carreguen contra el ministre, obligat també a exercir d’equilibrista per poder tirar endavant el sostre de despesa.
