En mans de la improvisació

Aquesta setmana torna a rodar la pilota a Sant Joan Despí. Per fi. Respira alleujat Josep Maria Bartomeu, que sense competició ha hagut de lidiar amb molts i delicats temes institucionals. Però encara que els primers passos de Valverde puguin desenfocar la realitat durant una estona, la pilota no roda tan ràpid perquè l’aficionat i l’entorn hagin perdut la capacitat de sumar. I els números diuen que la plantilla que va acabar la temporada amb alguns senyals d’esgotament competitiu, s’ha vist reforçada amb un únic jugador, Gerard Deulofeu. Un fitxatge estratègic per la relació entre qualitat i preu, una altra cosa serà que el 31 d’agost segueixi a Barcelona.

Ens deien que no tinguéssim pressa, que no hi havia urgències per elegir entrenador. I ens costava entendre com podia ser que no necessitessin la seva opinió en la planificació d’aquesta temporada. Amb el pas de les setmanes, creix la por que aquelles paraules tinguessin sentit. Ens trobem en aquell punt de l’estiu enquè es demana paciència, que arribaran dos o tres jugadors, sense precisar si seran dels il·lusionants, o dels que no. Però a poques hores perquè comenci el nou curs, es pot dir que hi ha preocupants senyals d’improvisació.

Podem suposar que la secretaria tècnica ha treballat durant tota la temporada i segur que no hi ha jugador interessant que no tingui una carpeta al despatx. Però el que sabem segur és que Paulinho va saber de l’interès del Barça fa un mes i que a Ceballos el van contactar amb motiu de la seva actuació a l’Europeu sub-21. Un continua a la Xina, l’altre se’n va al Madrid –afortunadament per a la coherència del mateix club que va acomiadar un davanter pels seus tuits ofensius fa un any i mig. La pregunta és òbvia: ¿quin era el pla? Més enllà de fixar com a primeres opcions Verratti, Bellerín i fins i tot Dembelé; jugadors que se sabia per endavant que serien molt difícils de fitxar. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El millor que li pot passar al president i la seva directiva és que tornem a sentir la veu de Valverde. Que ens torni a transmetre la seva calma, que ens recordi que aquest Barça té una molt bona plantilla. Que passi per alt que, ara mateix, no està compensada. I que ens digui que es veu capaç de treure-li rendiment, amb o sense Verratti, amb o sense Bellerín.

El canvi a la banqueta permet aquell punt d’il·lusió al qual de moment no arriben les cares noves. Valverde és la novetat, la figura que ha de regenerar una plantilla amb una jerarquia molt marcada. El panorama és decebedor. Però ja ho saben, l’estiu és llarg.