La sospita raonable de Trump

L’afer del suport rus en l’elecció de Donald Trump com a 45è president dels Estats Units va recollint més i més fruits del periodisme d’investigació. El cercle s’estreny i la corrupció comença a supurar per totes les fissures del formigó armat de la Casa blanca. Mentre les evidències s’acumulen, el president acorralat activa l’exèrcit de supporters a les xarxes socials per crear l’aparença de la mentida de la premsa. Del «shabby journalism» de l’època de Nixon es passa als «fake news» del present de Trump.

    

La tasca del periodisme, i més encara, del periodisme d’investigació és la de fiscalitzar la cosa pública. En anglès en diuen accountability. Tot el que és de domini públic o que tingui un efecte sobre la societat pot ser examinat, investigat i inquirit. Davant aquesta responsabilitat, el periodisme ha de procedir encara amb més cura a l’hora de presentar les seves proves i hipòtesis. Més enllà d’això només es podran donar arguments als constructors de les acusacions de fake news i traspassar la fina línia del groguisme.

    

Això no obstant, ni el periodisme és un expert infal·lible ni es pot abraçar l’hegemonia de l’objectivitat neo­liberal. El periodisme tampoc és un tribunal que imparteixi justícia.

    

La situació creada per l’administració Trump, el seu estil, els seus vetos, la seva persecució de la premsa lliure i la seva polarització màxima ha dut els mitjans americans a la implacabilitat de la fiscalització. S’han acabat els massatges de l’època d’Obama. Aquesta empenta en el periodisme rigorós ha servit de perdó necessari després dels grans errors d’anàlisi periodística comesos durant les primàries i les eleccions americanes del novembre.

    

Tot l’escàndol rus hauria estat impossible de conèixer sense l’abast d’una premsa lliure i de qualitat. Lentament, les successives investigacions –liderades pel New York Times o un renascut Washington Post– han aconseguit de desenterrar un frau de proporcions majúscules que ni els millors conspiranoics podien imaginar. Trump, tan acostumat als negocis obscurs i discrets en família, ha descobert que el poder polític ho acaba exposant tot. I que, al damunt, no té glamur.

L’art del silenci forçat

Fa mig any que Trump és a la presidència. Ha destruït tot el capital amb el qual va arribar. Ha posat en perill tota l’administració i ha decidit aplicar l’art del silenci forçat per la mordassa i el cop de decret. Les divisions s’han accentuat, la retòrica s’ha tornat més agressiva, els Estats Units s’han aïllat i els problemes no solament persisteixen sinó que creixen. Mai un govern havia aconseguit tant de mal en tant poc temps.

Notícies relacionades

Un 'dream team' d'advocats per investigar Trump

Cronologia del 'russiagate'

    

Els grans escàndols de l’administració Obama queden lluny: Snowden, espionatge massiu de la NSA, WikiLeaks, assassinat selectiu amb drons, la reforma sanitària a mitges (que Trump i els republicans han enterrat)... Els sis mesos de Trump han superat totes les expectatives. La trama russa ja és una il·legalitat d’escàndol i gravetat majors que el que va ser Nixon al seu dia. Ara cal veure quan la sospita raonable esdevé, o no, condemna.