Això no és una guerra

Londres, 18 de juny, a la nit: algú carrega amb una furgoneta contra els fidels que surten d’una mesquita: mor un d’ells i uns quants resulten ferits. París, 19 de juny, a la tarda: un gihadista envesteix amb el seu cotxe una furgoneta de la Gendarmeria als Camps Elisis: mor el terrorista. Brussel·les, 20 de juny, a la nit: un islamista radical provoca un petit incendi a l’estació central: un soldat abat el terrorista. En aquest ambient contaminat per la inseguretat i la por al següent cop, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, els mitjans de comunicació convencionals i les xarxes socials difonen les urpades pràcticament en directe, sense pèrdua de temps, sotmesos a una pluja de dades, sovint contradictòries; sovint, també, de difícil comprovació.

Les noves tecnologies han canviat completament la competència entre mitjans. Aquestes permeten a les edicions digitals dels diaris disputar la mateixa carrera per la immediatesa que els operadors audiovisuals; qualsevol persona amb un mòbil està en situació de difondre la tragèdia en el veïnatge universal a poc que sàpiga treure el màxim partit a la xarxa. Així s’engrandeix l’impacte més enllà de tota previsió, i és possible que tal circumstància sigui un dels estímuls més grans per als executants del terrorisme sense fronteres, segons van defensar alguns dels participants en una jornada organitzada a Estrasburg pel Consell d’Europa per reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació davant el desafiament que planteja el terrorisme.

Dos estímuls més que reforcen en les seves conviccions els emissaris del terror són la consolidació d’un determinat llenguatge –expressions poc meditades i d’efectes perversos de l’estil «estem en guerra»– i l’ampliació de les imatges de la tragèdia mitjançant el sistema de codis a  què s’acull el sensacionalisme.

En tots dos casos, s’alimenta la lògica dels terroristes, que diuen estar en guerra, que diuen ser soldats del gihad i anteposen, diuen també, l’expansió de l’islam primigeni a qualsevol altra consideració. S’estimula, en fi, la pretensió última d’atemorir la societat atacada i portar-la fatalment a la convicció que no caben en un mateix territori els que professen l’islam i els que no. És inevitable el xoc, creuen; desitgen el xoc i successos com el de la mesquita de Londres els ratifiquen en aquesta forma extrema de fatalisme social.

La simplificació dels fets també engreixa el fatalisme. Si la precisió de les dades i de la narració dels fets és sempre un requisit ineludible, en el cas del terrorisme global ho és en grau màxim: es tracta d’una cosa que afecta la seguretat individual i també col·lectiva, el respecte a les víctimes, la dignitat de la comunitat musulmana i, en definitiva, la convivència entre cultures.

Tal com assegura l’especialista Jean-Pierre Filiu, els mujahidins d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic són els militants armats d’una nova religió, una manipulació retardatària de l’islam que els serveix de coartada ideològica per a un projecte polític regressiu i sectari, motiu més que suficient per filar sempre molt fi i evitar els raonaments esquemàtics.

«Les legislacions antiterroristes tendeixen a limitar la llibertat d’expressió i el debat públic», sosté Patrick Penninckx, responsable del departament de Societat de la Informació en el Consell d’Europa. Això vol dir que tenen un efecte simplificador que dona pàbul als llocs comuns, a tots els tòpics que desvirtuen la realitat d’una manera semblant a com ho fan els miralls deformants.

Notícies relacionades

Un vehicle envesteix un furgó de la gendarmeria als Camps Elisis sense provocar ferits

La UE exigeix als gegants d'internet la retirada immediata de missatges terroristes

I tenen un altre efecte o desenvolupament: quan aquestes lleis deixen d’estar en vigor, mai es produeix després una restauració completa dels drets retallats o limitats. ¿Per a què serveixen llavors? Segurament, per abundar en la falsa idea que el preu de la seguretat és alguna forma de limitació de la llibertat (inclosa la d’expressió).

Aquest canvi en l’ecosistema de les llibertats és un triomf de facto dels promotors del terrorisme global. ¿Quin triomf poden exhibir que sigui més gran que haver condicionat l’escala de valors dels sistemes democràtics en nom de la seguretat? Aquesta és la seva lògica. ¿Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació en tal situació? Evitar un relat que sigui merament securitari, segons es va dir a Estrasburg, per no transmetre la sensació que, en efecte, estem en guerra, que només és possible un llenguatge bel·licista a l’estil de Theresa May, Donald Trump, Vladímir Putin o Baixar al-Assad, tan allunyat de la seguretat.