Nova etapa política a França
L'hora de la veritat
L'aplicació del programa econòmic de Macron serà una prova de foc no exempta de tensions
Després de la contundent victòria legislativa d’En Marxa!, el president Emmanuel Macron i el seu primer ministre Edouard Philippe, el dirigent del partit de centredreta hereu d’Alain Juppé, s’han posat mans a l’obra: ha arribat el moment d’aplicar el programa electoral. ¿Quines eren les seves bases? Essencialment, reconvertir França en un país més atractiu per als negocis, amb menys impostos per a les rendes més altes, reducció de la despesa pública i reforma del mercat de treball.
S’ha de recordar, per comprendre part d’aquestes propostes, algunes xifres de les finances públiques franceses. Els seus ingressos s’han situat, des del 2011 fins al 2016, a l’entorn del 52% del PIB en mitjana anual (Espanya en el 37%), per sobre del 45% de l’àrea de l’euro; les despeses, per la seva part, s’han acostat al 57% (Espanya, el 42%), també un pes superior al 49% de l’eurozona, de manera que el dèficit mitjà ha superat, des de l’any 2011, el 4%, encara que el 2016 s’ha reduït fins al 3,4%.
És en aquest context en què s’inscriu la reducció impositiva de Macron: del 33% al 25% en l’impost de societats, de més del 50% per a les rendes de la propietat (dividends i altres) al 30% i exclusió de l’impost sobre la riquesa (que la grava per a les llars amb un patrimoni superior als 1,3 milions d’euros) per als actius financers. Això s’acompanyaria de la congelació de salaris i de la reducció de 120.000 llocs de treball en el sector públic, i d’un important increment de la fiscalitat sobre el tabac. A més a més, Macron ha promès una reducció permanent en les cotitzacions socials i, per a les llars, una reconsideració, potser supressió, de l’impost sobre la propietat. A això s’hi suma la inversió de 50.000 milions d’euros, en part per finançar formació dels aturats de llarga durada, i la reforma del sistema de pensions. En conjunt, la proposta presidencial implica, per als pròxims cinc anys, reduir la despesa pública en tres punts del PIB, i els impostos, en un punt.
Però l’auditor dels comptes públics ha avançat que, a menys que es retallin 5.000 milions de despesa, el 2017 no s’aconseguirà situar el dèficit en l’objectiu acordat del 2,8% del PIB. I encara que el ministre d’Hisenda, Bruno Le Maire, vol implantar des d’ara mateix les rebaixes fiscals, la contenció del dèficit s’hauria de traduir en una reducció substancial de la despesa. I aquí emergeixen les fragilitats del Govern Macron. El seu primer ministre ja ha començat a suggerir posposar les reduccions d’impostos al 2019, cosa que ha generat acerbes crítiques de sectors empresarials i mitjans de la dreta.
Aquesta cautela reflecteix que, malgrat la seva enorme superioritat parlamentària, la seva representativitat social és una mica discutible: l’elevat nivell d’abstenció i el sistema electoral francès impliquen que als 341 diputats de La República en Marxa de Macron (gairebé el 60% del total) només els ha votat el 15% de l’electorat. A més a més, s’ha de recordar que, en la primera volta de les presidencials, Marine Le Pen va obtenir el 21% dels vots, i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, un altre 20%, mentre que, en la segona volta entre Macron i Le Pen, aquesta va obtenir el 34% del vot.
Per tot plegat, el mandat de reformar en profunditat França és menys evident del que sembla. Amb la victòria de Macron un té la impressió que les elits, de Brussel·les, de París i en general europees, tornen a creure’s la seva pròpia propaganda. Com va passar a Holanda el mes de març passat, quan el Partit per la Llibertat de Geert Wilders no va guanyar les eleccions, encara que va augmentar el seu pes electoral i va obligar a girar cap a la dreta pràcticament tot l’arc parlamentari.
Ningú discuteix la majoria de Macron. Però estaran d’acord amb mi que dista de ser el triomf aclaparador amb què es va saludar. Els resultats de Le Pen i Mélenchon mostren que, a França, la marea populista no ha començat a cedir. I que qualsevol empitjorament de la situació pot donar-li noves ales. Perquè al seu darrere s’amaga un corrent que és molt de fons, de fractura del contracte social implícit en les nostres societats: treballar durament i assegurar-se un futur millor. Aquesta ruptura ja ha tingut lloc als Estats Units (Donald Trump), la Gran Bretanya ('brexit'), Holanda, els països nòrdics i, ara, França (Marine Le Pen).
Notícies relacionadesCreure’s que els problemes que subjauen al seu avanç estan superats és un greu error. Per això, l’aplicació del programa econòmic d’Emmanuel Macron es convertirà en una prova de foc. Tinc els meus dubtes que s’aconsegueixi sense tensions socials que puguin donar noves ales al populisme. I si no, temps al temps.
