Per una justícia prudent

Recentment han notificat una sentència judicial en què es tracta de l’impacte d’una indemnització per acomiadament en la quantia de les despeses que ha de pagar un pare separat/divorciat als seus fills. Les circumstàncies d’una família no són iguals en el temps; els fills creixen, els pares perden o recuperen les feines i la justícia, en cas que no hi hagi acord entre els cònjuges, mira de reequilibrar les noves circumstàncies a la realitat del moment familiar. En aquest supòsit, un pare que en el moment del divorci assumeix la totalitat de les despeses dels seus fills pel que fa a formació i manteniment, recorre a la justícia per haver sigut acomiadat de l’empresa i exposa que la indemnització percebuda, fins i tot sent quantiosa, no li permet el mateix règim de vida que havien acordat i sol·licita una reducció de les despeses familiars. La mare, amb qui els fills conviuen, nega l’impacte i sosté que el pare ha de seguir pagant les quantitats acordades en el seu moment.

Aquesta situació és habitual als tribunals de família. No obstant, el que avui m’agradaria compartir i crear opinió social és si els progenitors han de ser prudents o no en la despesa que assumeixen o han de viure al dia, sense acotar la despesa a un futur incert, perquè disposen dels estalvis de la seva indemnització per acomiadament, que evidentment, sense ingressos fixos, acaba per extingir-se.

La secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona, en un supòsit d’aquestes característiques, raona dient que la indemnització percebuda per l’acomiadament no pot conceptuar-se d’estalvis per atendre el futur, sinó com a capacitat econòmica present; si aquesta quantitat es divideix pel sou que tenia abans de ser acomiadat, li queden mesos fins a liquidar aquella quantitat. Per tant, la indemnització ha de ser considerada com a sou i si a més s’hi afegeix la prestació per desocupació, la conclusió és que encara disposa d’ingressos globals més elevats que quan es va acordar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Qualificar una indemnització per acomiadament com a ingrés i dividir-la per mesos fins que s’extingeixi, sembla una falta de prudència i de previsió enorme davant la responsabilitat de la criança de fills. Mantenir el mateix ritme de vida quan es disposa d’un sou mensual per la feina que quan no tens ingressos fixos i disposes de la indemnització per acomiadament, suposa una negligència dels progenitors. Qualificar els estalvis com a ingressos fins a la seva extinció i no modificar el sistema de vida portaria les famílies a la beneficència, si no haguessin sigut prudents i reduït despeses davant la falta d’ingressos periòdics. 

SENTIT COMÚ

Segons aquesta sentència, el pare hauria de seguir pagant als fills la mateixa quantitat que quan treballava i, quan ja no quedi res, deixar de fer-ho, de cop i sense previsió, interrompent la seva vida bruscament en lloc d’anar adequant, de mica en mica, la vida familiar a la nova situació. No sembla responsable aquesta conducta familiar ni sembla raonable que la justícia redacti una sentència semblant. Quan la justícia no adopta el sentit comú en els seus raonaments, els ciutadans obliden per sempre la seva confiança en ella.