Assassinat de la portera de Núñez

Des que va ser afusellat Zubizarreta (sense judici previ just, per cert) el Barça necessitava el reordenament de l’àrea tècnica que acaba de fer. Arribar al moment de reiniciar els entrenaments i que s’haguessin d’incorporar –probablement sense cap futur– els Vermaelen, Douglas, Munir (a qui van anteposar a Sandro) i Samper reflecteix fins a quin punt s’han fet malament molts deures previs. O que no estiguessin més ben madurats els preparatius per portar, si es tractava d’això, Verratti, Bellerín i Dembelé, els tres fitxatges que hauria aconsellat la portera de Núñez si continués pesant en l’orientació mental de les decisions esportives, també subratlla que l’àrea tècnica no ha treballat ni bé ni a temps.

EL CAS DE PEP SEGURA

Es necessitava un canvi. Va per la bona línia regeneradora rellevar. Situar en l’organigrama Pep Segura com a mànager esportiu per sobre de Robert Fernández pretén resoldre un problema mirant de perjudicar al mínim possible la imatge del valencià, i assassina les vel·leïtats tipus Portera de Núñez, inabastables per al club quan únicament es podia gastar 60 milions d’euros més els ingressos per vendes i aquestes, que tampoc s’havien sabut fer encara, seran difícils.

És veritat, a més a més, que els grans fitxatges d’aquest estiu són les renovacions de Messi, Neymar, Iniesta, Suárez, Piqué i Busquets, imprescindibles (excepte una decisió en contra de Valverde) malgrat costar quantitats astronòmiques que ja porten fins al límit les costures de les possibilitats del Barça. Nélson Semedo és, amb realisme, si s’ha escollit bé, el nou tipus d’adquisició, a l’estil de la d’Umtiti o el que pugui ser Paulinho, nominalment menys atractiu que el potser inabastable Verratti. 

El nou organigrama també emprèn una altra urgència: refer l’enllaç desgreixat i poc còmplice entre el primer equip i el planter, cosa que tampoc ha acabat de funcionar els dos últims anys. Per posar més operativitat davant del drama de nous joves jugadors de qualitat però poc aprofitables per sumar-se aviat a la plantilla titular. També té lògica que Bartomeu i els seus pensants facin nous passos endavant a utilitzar bons exjugadors amb carisma, tipus Amor i Bakero, seguint l’estela del model Bayern: que sigui gent del club la que vagi modelant la continuïtat i l’evolució del tipus de joc al llarg dels anys i que després, potser, assumeixi les regnes totals de la casa blaugrana.

EL JOVE MADRID

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest dilema torna a ser important no caure en la madriditis habitual. Al Reial li han sortit bé les coses després d’efectuar profundes rectificacions. Té la plantilla més jove, diners per gastar gràcies a vendes –encara que sigui a pèrdua– com la de James, i pretensions tan desaforades com voler aconseguir 90 milions per Morata. Però no frena el caos que li generen polítiques de fitxatges Portera de Núñez (¡que vingui tot el que sona bé i enlluerna puntualment!), li sobren egos contraposats, i no té testicles per acotar la influència d’aquell supergolejador però ja no tan superjugador que es diu Cristiano Ronaldo (si al final Florentino no porta Mbappé no és per preu, diguin el que diguin els seus advocats defensors periodistes).

Ja veurem com funciona la seva estabilitat i el seu joc la temporada que ve perquè en futbol tot comença un altre cop cada estiu. I a vegades convé més parar, pensar i refer, com intenta fer el Barça, que buscar aplaudiments immediats en els seus diaris favorits jugant al carrusel de presumptes fitxatges de noms consagrats. ¡A veure què aconsegueix el Barça treballant des d’una altra òptica!