No és la pela, és el camí

Les quatre dimissions del Govern s’han volgut explicar per qüestions pecuniàries, igual que el cessament de Jordi Baiget uns dies enrere. L’aval a aquesta argumentació és el titular de l’entrevista que provocà l’adeu forçat del conseller d’empresa, en què aquest afirmava estar disposat a anar a la presó però no a perdre el seu patrimoni. Però l’element rellevant per entendre que aquestes cinc persones ja no siguin a l’Executiu és que, matisos individuals al marge, no comparteixen l’estratègia que han dibuixat el tàndem Puigdemont-Junqueras en el tram final del referèndum. 

Pels que marxen, es tractava de mantenir un compromís específic amb l’urna com a principi però també com a final. Estaven disposats a explorar qualsevol camí que permetés la votació, encara que per fer-ho possible fos necessari recórrer a l’externalització d’algunes decisions executives sobre l’organització. Allò que donaria caràcter vinculant al referèndum seria la participació, encara que el paraigua organitzatiu fos menys institucional.

Per Puigdemont, honest en les seves conviccions, finalment també per Junqueras, i per descomptat per a les entitats cíviques que empenyen des de fora de les institucions –ANC i Òmnium– el camí decidit és un altre. També votar és discursivament el més rellevant. Però sobretot es tracta de deixar clar que qui ho organitza és el Govern, que ho fa amb una legalitat confrontada a l’espanyola i que està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional quan aquest actuï. Les urnes esdevenen la penúltima estació, ja que es dona per descomptat que l’actuació de l’Estat impedint la votació deixarà en mans de la indignació la darrera paraula i prendrà forma de revolta cívica, pacífica i permanent, cosa que provocarà sí o sí un moviment de plaques tectòniques de la política espanyola.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El govern que en resulta no té fissures. Però per fixar definitivament la foto de l’independentisme institucional encara falta veure què passarà en els propers dies amb els secretaris generals i directors generals involucrats en les decisions imminents que s’han de prendre. I també, importantíssim, quina és l’afectació de tot això sobre el poder municipal; perquè el referèndum requereix de la seva estreta col·laboració i molts alcaldes sobiranistes pensen igual que els dimissionaris per més que les fotos solemnes facin pensar el contrari.

Qui en surt més mal parat és el PDECat, que perd tota capacitat de control sobre la narrativa final d’aquesta etapa del procés a base del que formalment és presentat com a passes al costat però que en realitat responen a unes contradiccions que hores d’ara ja resulten insalvables i que s’iniciaren amb la lectura i posterior gestió dels resultats de les eleccions del 2015.  Potser per això en la compareixença conjunta de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, el primer va parlar sobretot de Junts pel Sí, mentre que el segon es desfeia en elogis al partit de Marta Pascal. ¿La generositat del vencedor?