Una copresidència rara, sí, però mossegadora

Fa 18 mesos de l’elecció de Carles Puigdemont (després del veto de la CUP a Artur Mas) i el divendres 14 de juliol –festa nacional de l’admirada i gens federal França– van coincidir fets significatius. L’enterrament, a Santa Maria del Mar, de Joaquim Molins, amic i deixeble de Miquel Roca, portaveu de CDC a Madrid, i l’home que va entroncar la burgesia temperada i catalanista amb CDC. ¿Fi d’una il·lusió? Després l’acceptació per part d’Oriol Pujol Ferrusola, exsecretari general de CDC i presumpte hereu de Mas, d’una pena de més de dos anys de presó. Un altre episodi de l’enterrament del pujolisme com a fenomen dominant, més de 25 anys, de la política catalana.

Però el fet més rellevant va ser la segona crisi en una setmana del Govern. Al cessament de Jordi Baiget, un «noi excel·lent» s’hi van unir quatre «nois» més: Jordi Jané (Governació), Neus Munté (portaveu), Joan Vidal de Siurana (secretari del Goven, un «cervell») i Meritxell Ruiz (Ensenyament). Van cinc patriotes i bons consellers a qui es purga… sense cessar-los i sense explicacions. Encara que tots les intuïm.

Surten perquè el seu seny els fa dubtar que el xoc sigui intel·ligent, cosa que els converteix en cagadubtes, sospitosos davant una tripleta (Puigdemont, Oriol Junqueras i Mas) que vol posar el tren independentista a tota velocitat i que creu que aturar-lo, o fins i tot frenar-lo, seria assumir la derrota. El pitjor. Nomjés els valents tindran premi i pensar en la derrota és trair. Encara que Junqueras sí que pensa en l’endemà i Mas, al revés que Puigdemont, no vol immolar-se sinó triomfar.

El meu dictamen –pobre incrèdul– és contrari al dels tres tenors. Gairebé la meitat del govern sortit del plebiscit perdut –o eleccions guanyades– amb el 47,8% dels vots, no creu que el xoc brutal sigui elmés  convenient. El risc de l’independentisme és que això es traslladi a l’electorat i els irreductibles no siguin ja el 47,8% sinó una mica més del 33%.

Puigdemont ja no és un president complet. La conferència de premsa de divendres, amb Junqueras intervenint-hi, va donar la imatge d’un copresident disminuït davant d’un altre de musculat. Mas recupera poder perquè no pot deixar de treballar. Jordi Turull, estrelleta en alça, és un independentista de manual (una mica Capitán Trueno) i va ser el candidat de Mas a dirigir el PDECat. No ho va poder ser fa un any perquè s’hi van interposar Marta Pascal i els seus alcaldes. I Joaquim Forn, que a l’ajuntament ha sigut un administrador eficaç i fiable, és pròxim a David Madí –sempre en la penombra– i a Mas.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Santi Vila és l’últim moderat. És un professional, sap que corre riscos però que no ha de baixar del cavall. Calcula que hi serà quan s’acabi la tempesta i el PDECat necessiti un candidat que inspiri confiança. I Pascal que –inexperta i confiada– ha perdut, pensa en el futur. Passi el que passi, els seus alcaldes han de continuar.

Puigdemont i Mas van al xoc. Junqueras a cavalcar-lo. Els ciutadans a patir-lo. És una bogeria però el seny catalanista encara no té sant i senya.