Catalunya, un sol poble

La crisi de 2008 va obrir a Espanya i a Catalunya una època de crisi de sobiranies. Estar a l'altura dels nostres temps suposa afrontar que l'agressió als drets socials és, abans que res, una qüestió de sobiranies que només es pot resoldre democràticament. La corrupció i les polítiques de saqueig d'allò públic, com a forma de govern dels vells partits governants, tant d'Espanya com de Catalunya, són la millor expressió de la crisi de les sobiranies populars. La corrupció i el saqueig d'allò públic són, de fet, la principal amenaça contra la sobirania popular i, sense sobirania popular, no hi pot haver sobiranies nacionals.

La nostra moció de censura contra el PP va posar sobre la taula una proposta per a Catalunya i per a Espanya que va més enllà dels projectes de les nostres organitzacions polítiques. El PP va poder resistir amb prou feines al Congrés, sumant menys vots en contra de la moció que els que van sumar els del 'sí' i les abstencions, però va patir una derrota política, moral i sobretot, històrica. La principal característica del bloc immobilista que formen el PP i C's és que no tenen cap projecte ni per a Catalunya ni per a Espanya.

En la nostra moció de censura fèiem una aposta doble. En primer lloc, la consecució del dret a decidir com a reconeixement de la sobirania de Catalunya. I en segon lloc, assumint la sobirania catalana, l'articulació d'un model d'organització territorial plurinacional que no exclogui el debat sobre la confederalitat.

Quan vam començar a parlar de plurinacionalitat, a Catalunya i al conjunt de l'Estat, i plantegem que la plurinacionalitat no és només un fet "cultural" sinó que implica l'acceptació amb totes les conseqüències que vivim en un espai compartit on coexisteixen diverses nacions i sobiranies, estàvem sols. També ens vam quedar sols defensant un referèndum per a Catalunya mentre alguns prometien solucions on tot estava ja fet i decidit en 18 mesos. Vam rebre llavors condescendència i molta agressivitat, però avui cada vegada són més amplis els sectors socials en el conjunt de l'Estat que reconeixen la plurinacionalitat i la necessitat d'un referèndum efectiu a Catalunya. I això ha fet moure tots els actors polítics; especialment el PSC i el PSOE.

No és nou que el de les sobiranies és un problema històric que només es pot resoldre democràticament. És evident que hi ha un demos català que fa de Catalunya un subjecte polític. La prova és que va ser només la ciutadania catalana la que va ratificar l'Estatut. L'enorme malaptesa del PP forçant la sentència del TC de 2010 va trencar el pacte territorial del 78, que no era sinó un pacte de reconeixement precari de sobiranies. El PP no només va demostrar que no entenia Catalunya, sinó que tampoc entenia Espanya. La ruptura provocada per la ineptitud del partit que té segrestat l'Estat espanyol, només es podrà soldar amb un pacte que tingui el dret a decidir en el seu centre.

Quan així ho vam defensar també ens vam trobar sols, enmig de crítiques irresponsables de portaveus polítics que afirmaven sense rubor que això era "pantalla passada" i que la independència era a tocar. Però en el transcurs dels 18 mesos del primer full de ruta, la majoria governamental catalana, construïda a l'entorn d'un pacte per la presidència, el repartiment de conselleries i l'aprovació d'uns pressupostos 'Made in Convergència', va decidir recuperar la proposta del referèndum. El temps dirà si el canvi es deu a una rectificació real, obeint a les majories reals de Catalunya, o a un intent, un més, d'aterratge d'emergència de la seva accidentada legislatura.

Siguem clars: Catalunya és una nació que vol decidir el seu futur i que necessita per fer-ho seguir teixint aliances en la batalla per les sobiranies a tot Espanya. Dir que els últims tres anys no ha canviat res a Espanya és estar cec.

I és en aquest punt on s'ha d'emmarcar la convocatòria de l'1-O. Al nostre parer, l'1-O s'està configurant més com una amplíssima mobilització que afirma el dret a decidir i la voluntat de sobirania que com un debat públic i obert sobre quin estatus i relació jurídica vol la ciutadania catalana. El motiu és obvi i ho tenim clar; el govern del PP es nega a reconèixer l'existència del demos català i aposta per la repressió. Per al PP, Catalunya és només un recurs per apartar el focus de la seva corrupció.

Per això la mobilització de l'1-O pot ser un acte d'afirmació de drets i sobirania davant d'una situació que s'ha de desbloquejar, donat el fracàs rotund del PP i les seves pulsions repressives. En aquest sentit, com a mobilització política, reivindiquem la seva legitimitat i donem suport que es realitzi.

Però després arribarà el dia 2 i llavors caldrà seguir treballant per un referèndum que ha d'interpel·lar tots els implicats, on ningú pugui ser convidat a casa seva, mostrant la pluralitat amb la qual es constitueix el vell anhel de futur del catalanisme popular de ser un sol poble.

Notícies relacionades

I 18 mesos després...

Ada Colau: "La meva predisposició a participar en l'1-O és claríssima"

Catalunya es construirà amb els del 'sí', amb els del 'no' i amb els que defensen un nou encaix de la nació catalana en un nou projecte col·lectiu. Catalunya es construirà amb els que es mobilitzaran l'1-O i amb els que no ho faran. Guanyar la batalla de les sobiranies és guanyar la batalla de construir àmplies majories que permetin construir per decidir i que saben que es decideix construint un país més just, més net i més lliure.

Estem segurs que Catalunya, abans del que molts es pensen, decidirà. I ho farà com un sol poble.