EL FUTUR DE L'ESQUERRA
Repensar la llibertat
La idea que la dignitat, la justícia o la responsabilitat exigeixen un límit als capritxos individuals sembla cada vegada més evident
Fa uns mesos escrivia en aquestes mateixes pàgines que, si vol aixecar el cap, l’esquerra s’hauria de replantejar l’horitzó de la llibertat. El meu argument principal consistia en el fet que la decadència de l’ideari progressista havia corregut de forma paral·lela a la radicalització sense paradigma ni horitzó de la llibertat individual afavorida per l’explosió neoliberal, la caiguda del mur de Berlín, l’abstracció tecnològica i la globalització.
I és que, potser ens hem de replantejar el concepte de llibertat que tan sumàriament associem als nostres valors europeus, i, més específicament, potser ens hem de replantejar on se situa la desdibuixada frontera entre la llibertat individual i les llibertats que podríem anomenar comunitàries, aquelles que representen la voluntat comuna.
A Occident hem obtingut l’autonomia personal absoluta i només cal apel·lar a la justícia –no a l’ètica ni a la responsabilitat– per contenir abusos. Fem burla de la bondat i la innocència, creix la cobdícia. L’horripilant taxa de criminalitat als Estats Units i a l’Amèrica Central, la irrupció del mercat en la reproducció i la maternitat, la corrupció o l’evasió fiscal potser són epifenòmens d’una forma perversa d’entendre aquesta llibertat individual de la qual tan orgullosos estem els que ens creiem hereus de la raó il·lustrada quan, en realitat, ho som del llibertinatge romàntic.
Fem burla de la bondat i la innocència, creix la cobdícia
Mentrestant, a Rússia, al llunyà Orient, tant les democràcies com els règims autoritaris han posat tradicionalment límits a la llibertat individual en nom de la cohesió social, del control de la delinqüència o del progrés econòmic. Els gurus del capitalisme no donaven ni un duro pel PIB d’un país de partit únic i amb una coacció fèrria de les llibertats i, no obstant, la Xina ha demostrat una inusitada capacitat de producció competitiva i creixement.
Però fins i tot en països més liberals (el Japó, Singapur, Corea Sud), les lleis sobre espais públics, decència professional o preservació mediambiental són extremadament rigoroses (des del nostre punt de vista, és clar). A canvi, són països amb un índex de delinqüència sorprenentment baixa i gran empenta col·lectiva. Una resident colombiana a Singapur escrivia al seu blog que malgrat que les regles són estrictes, aquestes han creat una certa consciència social positiva i una utopia de convivència que per als expatriats pot ser un canvi impressionant i refrescant.
El gir anti-CETA del PSOE i el seu flirteig amb els emergents neotrotskistes de Podem-IU potser ja són un primer avís que l’esquerra es treu complexos de sobre i reconsidera posar límits a la globalització i a la llibertat de comerç, dues de les banderes neoliberals fins ara inqüestionades. ¿És possible que hàgim arribat a un punt en què per avançar en la justícia social, la convivència, la preservació del medi ambient o l’economia sostenible sigui necessari limitar algunes llibertats?
Al seu llibre sobre l’Economia del Bé Comú, Christian Felber advoca, per exemple, per eliminar la borsa com a única forma d’evitar l’especulació financera que tant mal fa. ¿Cal qüestionar l’acumulació de riquesa en poques mans violant el dret a la propietat privada quan aquesta es torna clarament immoral? ¿Quin és el límit del respecte a les minories quan aquestes abusen de la tolerància que amb raó es mereixen? ¿Existeix el dret a la llibertat d’expressió quan aquesta recorre a l’insult o la desqualificació arbitrària? ¿Quin és el límit de la privatització dels béns d’interès públic?
La nostra estimada llibertat la responsabilitat social
No em malinterpretin. No pretenc ressuscitar Stalin o el Gran Germà, però no nego certa sintonia amb aquella pregunta que Lenin llançava a Fernando de los Ríos quan aquest li va preguntar pel restabliment de les llibertats a l’URSS: la llibertat, ¿per a què? Aquesta pregunta és més difícil de contestar del que sembla i encara ressona a les portes de les nostres democràcies desorientades i trencades en bona part per l’oci hedonista i el jo decideixo.
No, res d’apostar per recuperar un comunisme vintage. I, no obstant, la idea que la dignitat, la responsabilitat o la justícia exigeixen un límit als capritxos individuals sembla cada vegada més evident. La nostra estimada llibertat –potser un bé efímer– ens ha cegat a la transcendència dels nostres actes i a la responsabilitat social. ¿I si, davant de la nostra pròpia estupefacció, ens hagués conduït a un carreró sense sortida?
