La postveritat de les pensions i altres mites
El diccionari d’Oxford va escollir la postveritat com la paraula de l’any del 2016. Res de nou. A Espanya, des de fa més de 30 anys, tots els governs, des del primer de Felipe González fins a l’actual de Mariano Rajoy, han utilitzat sempre aquest concepte, entès com a «mentida emocional», per parlar de pensions.
L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que presideix José Luis Escrivá, i que amb freqüència molesta el Govern amb les seves opinions, acaba d’explicar que, fins al 2022, les pensions es revaloritzaran nominalment un 0,25% anual, però a la pràctica, quan arribi aquest any, hauran baixat gairebé el 10%, per l’efecte de la inflació, que haurà reduït el seu poder adquisitiu. Al mateix temps, el Govern insisteix que les pensions estan garantides. És cert, però és una postveritat, perquè ningú pot garantir el seu poder adquisitiu i menys en un sistema públic de repartiment com l’espanyol, amb un greu problema demogràfic.
Tots els partits, amb el PSOE i el Partit Popular al capdavant, van crear el denominat Pacte de Toledo, per garantir, en termes de postveritat, les pensions. Hi ha una comissió parlamentària que vetlla, en teoria, pel futur d’aquest pacte. Malgrat les urgències i a pesar dels dèficits de la Seguretat Social, la comissió ha posposat les seves reunions fins a la tardor. Mentrestant, el secretari d’Estat de la Seguretat Social, Tomás Burgos, i la secretària executiva de Seguretat Social del PSOE, Magdalena Valerio, han mantingut un primer contacte per abordar l’assumpte, que passa, segons els socialistes, per indexar les pensions. Just al contrari del que tots els Governs dels últims 30 anys –inclosos els socialistes– han buscat i que finalment està en vigor, perquè l’objectiu –la postveritat– de totes les reformes del sistema de pensions era garantir-les, però també evitar que es disparés la despesa.
Notícies relacionades
Els pensionistes espanyols, per una altra part, són afortunats. Són els que reben un percentatge més elevat del seu salari quan es retiren de tot Europa, inclosa Alemanya. No és cap mite, sinó una realitat, que no serà fàcil de sostenir. Per mantenir el sistema es va inventar una fórmula de revalorització, que ara limita les pujades a un 0,25% anual, cosa que provocarà una pèrdua de poder adquisitiu. El problema és que el sistema és econòmicament insostenible i, a més a més, és políticament inviable que els pensionistes vegin disminuïda la seva capacitat de compra. Totes les solucions són complicades i impopulars. La creació d’un impost de solidaritat està a sobre la taula. Pocs el volen. Per una altra part, l’Estat deixa de recaptar cada any més de 20.000 milions per deduccions als contribuents, 3.000 a les empreses i 19.000 més per tipus reduïts de l’IVA. Hi ha diners, doncs, per reduir el dèficit i atendre més assumptes, però potser caldrà oblidar la postveritat i dir les coses pel seu nom, encara que ningú sembla disposat a fer-ho. La política, en el Govern i a l’oposició, és més fàcil amb la postveritat.
