EDITORIAL

Villar i la corrupció en el futbol

Que un dirigent com el president de la federació espanyola de futbol ocupi un càrrec durant 29 anys acaba ocasionant, gairebé sempre, unes pràctiques gens edificants

2
Es llegeix en minuts

Detinguts el president Ángel María Villar, el seu fill Gorka i el vicepresident Juan Padrón. / CHEMA MOYA / VÍDEO: ATLAS

La detenció d’Ángel María Villar, president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, es va convertir en la notícia bomba del dia, encara que en honor a la veritat no es pot afirmar que l’operació ordenada pel jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz sigui cap sorpresa, ja que fa temps que l’ombra de la sospita enfosqueix els passos de Villar i del seu fill Gorka, advocat expert en dret esportiu. I no només a Espanya. Convé no oblidar que aquest dirigent formava part de la camarilla de l’expresident de la FIFA Joseph Blatter, també caigut del càrrec per corrupció.

Ara, segons l’Audiència, algú que havia fet de la federació un vedat particular es veu embolicat en una trama corrupta amb ramificacions que inclouen la compra de vots a les territorials (el seu suport de sempre) per assegurar-se la permanència en el càrrec, l’adjudicació de contractes a firmes vinculades amb el seu fill i el desviament de diners en amistosos de la selecció.

Les investigacions judicials han de seguir el seu curs, però és més que evident que la carrera de Villar es tanca amb un final molt deshonrós. Es produeix després de pràcticament tres dècades al poder, 29 anys concretament, i quan ha sigut reelegit per a un vuitè mandat. Aquesta mateixa setmana, a l’assemblea de la federació ahir suspesa, era previst que presentés la seva nova junta directiva. A ningú se li escapa que ostentar un càrrec directiu durant pràcticament 30 anys sol anar acompanyat a mitjà o a llarg termini de pràctiques gens edificants. I més en una federació que ha tingut vent a favor per al seu compte de resultats a rebuf dels bons resultats esportius que es van iniciar amb l’èxit de la selecció espanyola a l’Eurocopa del 2008.

És gairebé una entelèquia pensar que el món del futbol sigui capaç de generar mecanismes d’autocontrol i transparència per evitar corrupteles, per la qual cosa no semblen desgavellades les veus que demanen una norma que limiti el nombre de mandats federatius. Ja va passar amb el decret anti-Pablo Porta del Govern del PSOE el 1982 que va ser derogado el 1996. Amb decret o sense decret, el futbol espanyol necessita una regeneració que arxivi una època gairebé feudal marcada per una opacitat avui al descobert i polsos continus amb altres organismes, com el Consell Superior d’Esports.