Els assumptes de la família Trump

Avui està malhumorat. Demà es desperta amb temptacions masclistes. L’altre, de bon humor. A vegades no pot dormir. Ho sabem tot, al minut, a cop d’impulsos, en aquesta «era de l’etern present» –Michael Ignatieff 'dixit'– gràcies a Twitter, la xarxa social favorita del president Donald Trump. «Em fa sentir com l’amo d’un diari, però sense les seves pèrdues», va dir fa temps, és clar, en un tuit. El mal és que amb una mà subjecta el telèfon mòbil i amb l’altra sosté els codis nuclears de la primera potència del món. No sembla un assumpte divertit.

Per si no ho han notat, el patriarca dels Trump dirigeix el seu país com si es tractés d’una petita empresa familiar, almenys fins on el deixen. Fa un parell de setmanes, en la reunió del G-20 a Hamburg, va cedir la seva cadira a la taula on s’asseuen els líders més poderosos del planeta a la seva filla Ivanka, que treballa per a ell, igual que el seu marit. L’ordre lògic per substituir-lo era un altre: secretari d’Estat, secretari del Tresor, el xerpa del G-20, etcètera. Però Trump cedeix la seva cadira presidencial com si fos la d’una simpàtica parada d’hamburgueses novaiorquesa.

Ara hem conegut més detalls d’aquella cita del G-20. Després d’una primera reunió amb Vladímir Putin al matí, Trump en va mantenir una segona a la nit, encara que va preferir no explicar-ho. Va passar en el sopar ofert per l’amfitriona, Angela Merkel. Trump va deixar la seva cadira per conversar amb el líder rus durant gairebé una hora i, a diferència del seu interlocutor, ell no estava acompanyat per un intèrpret. L’allargada ombra del Kremlin s’estén un pam més sobre Trump, que està sent investigat per un fiscal especial i pel Congrés.

No se’n fia ningú

Notícies relacionades

Rússia primer

Twitter era una cerveseria de Múnic

La reunió secreta podria passar des-apercebuda si es tractés d’un president normal. El problema és que ningú es fia de Trump, una espècie de nen gran que necessita estar acompanyat en tot moment pels seus pares, sobretot si té al davant Putin, els tentacles del qual podrien haver aplanat –via atacs cibernètics– la seva victòria enfront de Hillary Clinton. I sobretot si, com sabem gràcies a la premsa lliure –atacada cada dia per Trump i potser per això més decidida que mai a fer bé la seva feina–, el seu equip de campanya es va reunir amb una advocada russa abans de les eleccions sota la promesa de compartir informació sensible sobre la candidata Clinton.

¿Com seria el verdader president Trump si li deixessin fer tot el que vol? Esperem no saber-ho. La constitució nord-americana, amb els seus pesos i contrapesos, està escrita perquè el president no faci el que li doni la gana, com sí que poden fer els que dirigeixen una petita empresa familiar. Les múltiples capes que envolten Trump –assessors, membres del seu Govern, congressistes, senadors, grups d’interès i, per descomptat, la premsa– ens eviten conèixer més el personatge. En tot cas, si aquest malson no s’acaba aviat, ¿com es pot explicar a les escoles que la barroeria, saltar-se les regles, comportar-se sense decòrum, tot això pot ser una via útil per progressar en la vida?