El gran salt endavant

Gràcies als Jocs, l'esport espanyol va emular Bob Beamon amb un registre estratosfèric

2
Es llegeix en minuts

A diferència del protagonitzat per Mao Zedong a la Xina, el nostre gran salt endavant va sortir gairebé brodat. Aquesta celebració dels 25 anys resulta sinònim d’orgull per la feina ben feta, per saber aprofitar el moment històric. Gràcies als Jocs de Barcelona, l’esport espanyol va emular Bob Beamon amb un registre estratosfèric. De les 4 medalles a Seül a 22 aconseguides gràcies a la inversió pública i privada que va revolucionar la pràctica esportiva –no només professional– i va col·locar els esportistes natius entre l’elit de països desenvolupats, així, de cop i volta.

Cada ciutadà guarda el seu àlbum de records i emocions encunyades en aquells dies memorables. La nostra queda sintetitzada en un preat detall: al cap de pocs dies de l’obertura, USA Today, l’únic diari nord-americà costa a costa, va publicar un encès elogi sobre Barcelona 92 que va significar el tòpic punt d’inflexió. Destacava la implicació social, feia broma sobre el cafè com a elixir màgic natiu per aguantar l’empenta i ens injectava, sobretot, una ingent dosi d’autoestima. A nosaltres, tan poc donats a creure en les pròpies possibilitats.

LLISTÓ SUPERAT

Notícies relacionades

A partir d’aquella portada amb un ampli reportatge, va variar el rumb, va créixer un imparable tsunami de percepció favorable. Tots i cada un dels implicats, el llençol que cobria variats estaments i classes socials, van començar a creure que, en efecte, havien aprovat un examen tan exigent. S’havia saltat el llistó a la gran altura requerida després d’anys de preparatius sembrats de dubtes i pors, tenyits amb un cert complex d’inferioritat i una escassa confiança en les pròpies forces. I al final, tots vam formar part d’un 'dream team', d’uns Jocs somiats, encara per igualar, formidables en molts vessants, on vam ser capaços de fer el gran salt endavant per, a sobre, caure drets en una altra era, una altra dimensió. Ciutadana, esportiva i en aquells aspectes que el lector pot afegir amb ple dret argumental, sense caure en la vanitat ni el cofoisme.

De sobte, en efecte, ens vam col·locar al mapa mundial, tal com van resumir en un encertat i gràfic concepte, sense tan sols imaginar fins on arribarien les derivades de la magnífica empenta. De sobte, vam ser Cacho a la recta de tribuna, començant a paladejar la proesa aconseguida contra pronòstic. Vam ser les noies de l’hoquei a Terrassa o ens vam capbussar a la Picornell amb Estiarte per apreciar que el triomf requereix ardu esforç i no sempre la sort somriu. Però aquella vegada, sí. Ens va arribar la projecció global. I el risc de morir d’èxit. Ni un optimista recalcitrant hauria calculat on estem avui situats. Girem la vista enrere sense nostàlgia, encara que amb un cert vertigen després del que es va viure en aquell lapse. Sí, el que és estrictament esportiu ja no passa de secundari, simple excusa.