Okupació, llei i delinqüència
Torni demà... amb la càrrega de la prova
La durada dels tràmits després de presentar una denúncia per un pis okupat per delinqüents genera frustració
fcasals39377733 raval170720181515
Vivim en un país regulat per una Constitució que defensa i garanteix els drets fonamentals per sobre de qualsevol altra qüestió. Un país on la finalitat del dret penal és la reinserció i la resocialització. Un país on és preferible deixar lliure un culpable que condemnar un innocent. Ens han instruït bé les pel·lícules americanes amb la seva cançoneta: té dret a no declarar-se culpable, a no declarar contra si mateix… i en aquestes mateixes pel·lícules els advocats se les veuen negres per fer prevaler el bé per sobre del mal, i alliberar l’innocent que ha sigut fruit d’estranyes circumstàncies adverses. Aquí no. Aquí és just al revés. No s’hi val d’acusar i prou, també s’ha de demostrar. I la majoria de vegades aquí està el problema.
Des de fa poc més d’un any s’estan rebent queixes, potser més del que és habitual, de propietaris i veïns d’immobles que veuen com s’envaeixen pisos i espais que posteriorment es dediquen a activitats delictives, principalment tràfic d’estupefaents, prostitució, plantacions de marihuana, màfies de relloguer…, essencialment en zones del Raval i la Rambla de Barcelona. Total, posats a delinquir, sumar un càrrec més o menys no ajuda a reflexionar, i encara menys a desistir.
El veí o titular d’un domicili s’acosta a posar una denúncia i es troba amb les limitacions pròpies de l’aplicació objectiva (insisteixo, objectiva) de la llei. Sempre es recull i es tramita la denúncia, però després venen els inconvenients que generen frustració. Perquè una qüestió és tramitar el delicte d’usurpació amb tots els seus requisits i considerant el principi d’intervenció mínima: denúncia del propietari, estimació del temps que fa que ocupen, no tenir un altre lloc on viure..., prou complicat i laboriós per si mateix, però una altra és que la motivació per sol·licitar l’actuació sigui evitar totes les incomoditats concomitants a l’activitat delictiva exercida a la vivenda: inseguretat, sorolls, baralles, trànsit de personatges diverses –a vegades amb antecedents penals, que tampoc indica res per una altra part– que no afavoreixen la convivència, impagament de despeses de comunitat...
En cada cas el pas següent és fer les comprovacions. Primer, esbrinar quant temps fa que hi són, perquè això ja confereix uns drets que condicionen l’actuació –inviolabilitat del domicili menys en el cas de delicte flagrant– i després les investigacions: vigilàncies, seguiments, en el seu cas, i absolutament documentat, petició d’entrada i registre… Tràmits que, en molts casos, no baixen de 15 dies des de la interposició de la denúncia, que gairebé mai és immediata, i que, no obstant, deixen exigus resultats la majoria de vegades. Així que, una vegada més, la sensació que es percep és que «no s’hi pot fer res». I de fer-se es fa, però sempre amb les garanties de legalitat que, a aquest costat de la llei, s’utilitzen, i la batalla queda una mica, diguem-ne, descompensada. H
