Aliances contra l'especulació immobiliària

Tal i com explica l’urbanista brasilera Raquel Rolnik, són les decisions globals del circuit financer les que fan que les inversions especulatives s’orientin a comprar ciutat, especialment edificis d’habitatges, però també hotels, empreses, oficines, serveis, museus, el que sigui. Avui dia, segons sembla els majors interessos – es calcula d’una mitjana del 8’8%- s’obtenen amb l’adquisició de peces de ciutat consolidada i qualificada. Aquesta decisió financera posa en perill les urbs més desitjades: després d’haver fagocitat enclavaments com Venècia o de tenir menys interès per ciutats com Nova York, Londres o Paris, amb preus ja molt alts; i després de devorar els indrets més representatius de Vancouver, Rio de Janeiro o San Francisco; sembla que ara les ciutats europees són les més desitjades i, entre elles, Berlín i Barcelona.

Barcelona, per tenir qualitat urbana, bon clima, dieta mediterrània, patrimoni, cultura i creativitat és, avui dia, desitjada pel turisme de masses, per la “global class” i pels residents estrangers temporals, que la troben assequible. Estem vivint un moment econòmic similar al de finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan gran part de l’empresariat català va decidir convertir el seu patrimoni industrial en sòl per a inversió immobiliària. A Barcelona, Terrassa o Sabadell, van desmantellar naus deslocalitzant la producció i acomiadant als obrers del tèxtil. Sintonitzaven en les seves expectatives de negoci ràpid amb la mateixa classe immobiliària que va destruir les nostres costes, primer la Costa Daurada i després la Costa Brava. Un fet que no va passar en la mateixa mesura al País Basc, on la burgesia va decidir no desmuntar  la indústria, com a font de producció i treball, i així protegir el paisatge i els teixits històrics.

El negoci del desmantellament

Avui dia, a Barcelona, mitjançant la venda d’uns 80 edificis sencers a fons especulatius, una part d’aquesta burgesia propietària s’ha apuntat al negoci del desmantellament. Propietaris de cares llunyanes, de Finlàndia, Anglaterra, Luxemburg, Israel, Turquia i països del Nord de l’Àfrica, han adquirit aquests immobles i persisteixen en la voluntat de saltar-se els drets dels actuals llogaters.

Les ciutats catalanes, especialment les de l’àrea metropolitana, que també pateixen la pujada de preus, tenen capacitat per resistir i respondre, començant per la crida i autoorganització de les veïnes i veïns afectats. La nostra cultura urbana, crítica i empoderada no accepta aquesta situació. La societat organitzada, la PAH, el Sindicat de Llogaters, associacions de veïnes i veïns exigeixen el dret a viure dignament de lloguer i reclamen la prioritat de la funció social de la propietat abans que el benefici il·limitat.

Per la seva banda, les administracions locals fan tot allò possible per revertir aquesta situació. A Barcelona, s’estan utilitzant al màxim els limitats recursos econòmics, humans i legals disponibles per defensar els drets de les veïnes i els veïns: assessorant i intervenint des de les Oficines d’Habitatge de cada districte; sancionant els usos antisocials de la propietat, com ara els pisos buits d’entitats financeres i desfent algunes de les compres d’edificis sencers a través del tanteig i retracte, com en el cas de la del carrer Leiva 37, a Sants- Montjuïc, o de la compra directa, com a Lancaster 7, 9 i 11, a Ciutat Vella.

Pacte necessari

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I és que ja hi és present el perill de que la ciutat es buidi de certes capes i generacions de població. Per aturar-ho, cal una aliança de tots els agents urbans: juntament a la pressió de la ciutadania organitzada i de l’acció municipal, és necessària la responsabilitat i la cooperació dels propietaris i les immobiliàries locals per impedir l’aterratge d’aquests fons especulatius, tot rebutjant l’onada especulativa i rendista i aprenent de promotores amb visió  social i urbana com són Amat, Visoren o Cevasa.

És també del tot imprescindible la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, per aconseguir que l’índex de preus, que tot just s’estrena, tingui valor dins la futura Llei Catalana d’Arrendaments Urbans. També seria clau que certs grups polítics, amb presència al Congrés dels Diputats, deixin de banda el seu endèmic partidisme i s’avinguin a protegir els drets de les persones que viuen de lloguer. A França, Alemanya, Holanda o Canadà, s’ha proveït als ajuntaments més afectats de les competències necessàries per a que puguin impedir lloguers abusius i penalitzar empreses que trepitgen els drets dels llogaters. Està en joc el futur de Barcelona i de les nostres ciutats i, tal i com passa amb el planeta, desentendre-se’n pel miratge d’un negoci fàcil, acabarà sent terrible per tothom.