Catalunya Futur

Fa quaranta anys de la celebració del Congrés de Cultura Catalana, s’acaba de celebrar un simposi commemoratiu. El Congrés va ser un esdeveniment transcendent que mereixia la commemoració. I potser una reedició: el nostre país, sempre en obres, torna a necessitar una reflexió global. Als anys setanta, el Congrés prefigurà en molts aspectes el país rescatat que emergia de la dictadura i facilità la ulterior obra de govern de la Generalitat en els anys vuitanta. Novament, amb independència o amb alguna altra fórmula, ens espera un país diferent, es concretarà en la propera dècada. Un país no dotat encara de model, perquè la imponent mobilització cívica viscuda en els darrers anys i el vibrant debat polític que ha suscitat no han pogut o sabut ocupar-se prou del projecte.

El tema és capital. Aquest canvi que la majoria desitja i que els espanyols reaccionaris tracten d’evitar perquè n’intueixen la transcendència ha de perseguir objectius polítics, socials, econòmics i ambientals. ¿Ajustat a quin model bàsic, però? Tenim el desig, no acabem de tenir el projecte. I sense projecte no pot construir-se gran cosa. Per exemple: ¿de quina política energètica ens hem de dotar? ¿Ens resignarem a continuar per l’actual camí antiquat, car i contaminant dels hidrocarburs fòssils i de les nuclears sota la fèrria disciplina de la gestió de l’oferta i la distribució centralitzada (grans companyies semimonopolístiques) o optarem d’una vegada per la gestió de la demanda sobre la base de les renovables i amb una neta participació de la gestió distribuïda? Tècnicament, els dos camins són actualment possibles. Però porten a llocs oposats.

Decantar-se per una opció o per una altra condueix a dos països diferents, en efecte, tant en termes de dependència política envers tercers, com de qualitat ambiental, com de responsabilitat planetària, com d’equitat redistributiva i de control del poder, com de costos, tarifes i amortitzacions. El mateix pot dir-se quant a la gestió de l’aigua, quant a la divisió territorial, quant als formats laborals, quant a l’estructura financera, quant al sistema universitari, quant a l’atenció sanitària, quant a la política demogràfica i immigratòria, quant a les pensions, etc. No em refereixo a les opcions de partit sobre cada un d’aquests temes, sinó al model genèric, que ha d’optar per la monarquia hereditària o per la república, per exemple. En aquest sentit, la pregunta de l’anunciat referèndum és clara: demana a la ciutadania si vol que siguem una república. Doncs això mateix ens cal per a totes les altres opcions que, integrades, constitueixen el model de país.

 

Tenim il·lusions, però ens falta projecte. Un projecte és un conjunt d’accions tècnicament concebudes, econòmicament valorades i temporalment programades que permeten fer o construir alguna cosa. ¿On és el projecte de la independència? ¿Com i quan volem fer què? Crear un nou país exigeix projectar-lo i fer-ho d’acord amb un model socioeconòmic pertinent, cosa que avui dia exigeix replantejar-se moltes coses i, probablement, decantar-se per una opció sostenibilista que primi el valor del treball sobre l’anomenada economia financera, que cerqui l’equitat redistributiva, que aposti per l’economia circular i que minimitzi externalitzacions socials i ambientals deletèries en l’espai i en el temps.

La regeneració política, la governança, els joves i els jubilats, els valors i les polítiques de gènere, els patrons de mobilitat, la jerarquització dels sectors productius i el paper de l’activitat turística, la reconversió agroforestal, la reordenació municipal o les altres qüestions referents al model esmentades anteriorment són reptes que s’han d’abordar amb urgència. No podran ser-ne sense reflexió prèvia i sense pactes i concertació. Per tot plegat es fa evident la necessitat d’un procés equivalent a aquell Congrés de Cultura Catalana. Un procés que ens porti a definir i consensuar un nou model nacional, per a la independència o per al que sigui. Fer un país nou que semblés i fos vell no valdria gaire la pena.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una de les iniciatives que hi ha sobre la taula, hereva directa d’aquell Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta, és Catalunya Futur. Es proposa d’obrir un procés de reflexió participativa que, en els propers mesos, doni veu a experts, agents socials i prescriptors d’opinió. Existeixen i tenen molt per aportar, baldament el soroll mediàtic i la batalla política els hagi mantingut darrerament a l’ombra. Ja és hora que s’expressinn.

Socioecòleg. President d’ERF.