La plurinacionalitat divideix el PSOE

Susana Díaz i Pedro Sánchez van clausurar el congrés del PSOE d’Andalusia (PSOE-A) amb bones paraules, crides a la unitat i promeses de suport mutu, però també amb al·lusions indirectes que reflecteixen que la divisió del partit continua molt viva i que els desitjos d’entesa només són una treva mentre s’espera el que deparin les pròximes eleccions, tant a la presidenta andalusa com al secretari general. Aquesta treva té el termini de dos anys, fins a les autonòmiques andaluses de l’any 2019, per a les quals Sánchez va prometre donar suport a Díaz, mentre que els sectors crítics amb el sanchisme, concentrats al PSOE-A i amagats en altres territoris al voltant del lideratge de Díaz, esperaran els resultats de les generals per reprendre l’ofensiva contra l’actual líder.

La divisió se centra sobretot en el model territorial, que ha monopolitzat el congrés. Mentre que Sánchez defensa la plurinacionalitat i Espanya com a «nació de nacions» –ho va tornar a fer a la tribuna sevillana citant socialistes històrics–, Díaz i el socialisme andalús no accepten anar un pas més enllà de l’Espanya federal de la declaració de Granada. Els escassos sanchistes representats al congrés no van aconseguir introduir el terme plurinacional a cap document i van quedar exclosos de l’executiva, com va fer Sánchez, per altra banda, amb els susanistes a la direcció federal. Díaz va etzibar a la clausura a Sánchez que no l’obligués a escollir entre la lleialtat a Andalusia i la lleialtat al partit, i va tornar a reivindicar la «igualtat dels territoris», com ja va fer dissabte a l’assegurar que els socialistes –«no hem sigut mai nacionalistes», va recalcar– sempre havien posat les persones al davant dels territoris. Una sentència que, segons els sanchistes, desmenteixen els fets, ja que tota la seva política es podria qualificar de nacionalisme andalús.

L’aposta plurinacional de Sánchez necessita concreció, desenvolupament polític i voluntat de portar-la a terme, però camina en la bona direcció de perdre la por a les paraules i a les realitats. En aquest sentit, sorprèn l’oposició que suscita quan explícitament no qüestiona la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt. El mateix es pot dir de la seva fórmula per resoldre el conflicte català –llei i política–, que va tornar a defensar al congrés del PSOE-A.