La desintegració d'Occident

Mentre esperem l'anunciat xoc de trens de l'1 d'octubre, celebrem els 25 anys dels Jocs Olímpics i també que el PIB hagi arribat al nivell anterior a una crisi que va mostrar els primers símptomes a Europa l'agost del 2007. Aquests 10 anys han transformat el nostre món i han creat un convuls panorama del qual el 'brexit', l'elecció de Trump, l'auge dels populismes euroescèptics en el cor d'Europa i la marxa enrere en la globalització són elements nous.

El mateix concepte d'Occident es desintegra davant les discrepàncies en qüestions fonamentals entre els dos costats de l'Atlàntic. I entre els valors fundacionals de la UE i les polítiques autoritàries d'alguns països com Polònia, a la qual la UE adverteix que pot portar a suspendre el seu dret de vot.

La descomposició d'Occident és evident en relació amb el canvi climàtic. Malgrat tota la pompa de la 'République' amb què Macron va rebre Trump a París el 14 de juliol, i l'efecte que devia tenir sobre una personalitat tan narcisista, els EUA no canviaran la seva decisió de sortir de l'acord de París sobre el clima.

Interessos poderosos

Trump havia fet de la derogació de la reforma sanitària d'Obama i del canvi de posició respecte al canvi climàtic grans pilars de la seva campanya. Després d'haver perdut l'última oportunitat parlamentària de modificar l''Obamacare', que hauria deixat sense protecció sanitària 16 milions d'americans, no retrocedirà en la qüestió del canvi climàtic ni del comerç. Entre altres coses perquè hi ha massa interessos poderosos a favor de la seva posició.

Obama va aplicar polítiques de redistribució interna, de dalt a baix, mitjançant un sistema de protecció sanitària i pujades del salari mínim. Trump trasllada el conflicte de fora a dins, i fa una crida a lluitar contra les amenaces que venen de l'exterior. Els adversaris, la Xina, Alemanya i Mèxic, ja no ho són per raons ideològiques, sinó comercials. Amb Rússia les coses van bé, perquè no és un rival comercial ni un enemic que pretengui exportar revolucions.

Nou ordre mundial

Per a Trump, a diferència de la part europea d'Occident, la forma de modificar la distribució de la renda no és una fiscalitat progressiva ni una despesa publicoredistributiva, sinó els avantatges comercials davant tercers països. Per als europeus, els acords multilaterals són una forma de regular la globalització i garantir una certa igualtat de tracte entre tots els països. Per a l'Occident transatlàntic trumpià, són un obstacle per establir un nou ordre mundial en què els vells aliats, com Alemanya, apareixen de sobte com a adversaris comercials

És impossible saber quines seran les conseqüències de la retirada de EUA de l'acord de París. Potser no seran tan greus com sembla. Obama s'havia compromès a disminuir un 27% les seves emissions el 2025 respecte a les del 2005. I això gràcies a fenòmens estructurals de fons com la substitució del carbó per gas d'esquist i l'augment de l'eficàcia energètica. Si aquests processos continuen al mateix ritme, el descens seria del 18%, dada que representa uns 600 milions de tones de CO2 anuals addicionals. L'equivalent a les emissions franceses li hauria pogut recordar Macron mentre contemplaven la desfilada del 14 de juliol. Però comparades amb les emissions mundials, la diferència només és de l'1,2% , i per tant l'impacte sobre el clima seria limitat.

Un gran desafiament al davant 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més, Europa tampoc està en condicions de donar grans lliçons. Des del 2011, en què va aconseguir un pic de 120.000 milions d'euros, la inversió anual en renovables va caure a la meitat el 2013 i des d'aleshores no augmenta. Segueix sent superior a l'americana, però ja és inferior a la de la Xina

A Europa també hi ha poderosos interessos en els sectors energètics dominants: carbó, gas i nuclear, contra l'electricitat verda. No és només Trump el que ha de comptar amb els barons del carbó. El problema és el gravamen de les emissions de carboni, que està estancat a cinc euros la tona, i a aquest nivell no té cap capacitat dissuasòria. Per tenir-ne faria falta que se situés, segons les diferents parts del món (ja que fixar un preu mundial del carboni és irrealista), entre 40 i 80 dòlars la tona el 2020, i entre 50 i 100 el 2030. Però avui el 87% de les emissions no estan sotmeses a cap classe de gravamen. La tasca que tenim per fer és enorme.