El so d'aquella Olivetti

Hi ha escriptors que amb un sol llibre passen a la història de la literatura. Després, se submergeixen en el silenci. Sostenen que ja no tenen necessitat d’afegir res més o que han quedat exhaustos amb l’exhumació dels seus fantasmes. Després, es dediquen a donar classes o assisteixen a congressos. N’hi ha que escriuen molt i sempre escriuen el mateix llibre, la continuïtat del parc del seu univers literari. I n’hi ha, com Espinàs, que sempre estan a l’aguait, que no confien sinó en la regularitat, en la tossuderia, en la insistència. Als seus 90 anys i després d’una infinitat de llibres –que escriu, retoca, poleix i corregeix quan passa uns dies a l’hotel Almadrava, de Roses– continua al peu del canó. Amagat entre la malesa o observant el que passa des d’un promontori. Amb tot els respectes, Espinàs és com un soldat. La seva batalla és diària, no només contra el complicat exercici de combinar paraules sinó a favor de la possibilitat de dir només les coses justes. Fa anys que la seva editora, Isabel Martí, sempre li formulava la mateixa pregunta: «¿Cal?». ¿És necessari? És a dir, ¿pot escriure’s d’una manera més senzilla? El so d’aquella Olivetti que es veu al fons és la música de la persistència i de la simplicitat. Els 90 anys del senyor Espinàs són exemple i far. Sempre al peu del canó. Per disparar sense descans la mirada aguda de la intel·ligència.