La clau
Treure Barcelona del mapa
Fa una mica més de 25 anys, l’objectiu compartit era posar Barcelona al mapa, segons l’exitós eslògan sorgit de l’entorn de l’alcalde olímpic d’una ciutat que no era capital d’un Estat, però que tenia sobrada potència demogràfica, cultural i industrial per ser-ho. Els Jocs van ser el trampolí per aconseguir-ho mitjançant una impressionant transformació de la ciutat, que va ser reconeguda pels barcelonins, i admirada pels visitants i els tour operadors.
Tot gran èxit té els seus efectes secundaris. Perquè després va venir la revolució del turisme que van portar internet, els vols de baix cost i l’explosió immobiliària. I Barcelona estava al mapa, lluminosa, exposada sota els focus. Aviat es va convertir en el que s’ha anomenat un destí turístic internacional. Cada any es batien rècords de pernoctacions, passatgers al Prat, creueristes i visitants de la Sagrada Família. La història d’èxit seguia.
Els efectes de la crisi econòmica global van deixar al descobert els mals del turisme massiu. Les queixes ja no eren pels guiris que es passejaven despullats per la Barceloneta o que organitzaven sorolloses festes en apartaments turístics, sinó perquè els cambrers que servien les cerveses i paelles als estrangers no podien viure a la ciutat a la qual aquests arribaven. La denúncia de la gentrificació, terme amb què es defineix l’expulsió de veïns d’un barri per efecte de la pujada dels lloguers, va anar en augment. Barcelona podia morir d’èxit.
La victòria d’Ada Colau en les eleccions municipals del 2015 va ser en part fruit d’aquesta nova sensibilitat. Però l’ajuntament es veu ara desbordat per l’acció directa d’Arran, el grup juvenil (¿fins a quina edat?) de la CUP.
Salaris baixos
¿El problema és el turisme o la desigualtat en una societat basada en els salaris baixos i la precarietat? Arran sembla haver optat per la primera opció. Si no hi ha turisme, tindrem lloguers barats. És un plantejament ingenu. Barcelona no pot ser ara treta del mapa. Sí que se’n pot corregir el rumb, encara que sigui per la via lenta de la política i no per la ràpida dels vídeos amb fum a les xarxes.
