Dalí era de Barcelona, ¿no?

Quan una ciutat es queda sense taxis, sense metro, sense trens i fins i tot sense bicicletes, quan el seu aeroport es col·lapsa per una vaga de zel, s’assalten autobusos de turistes, s’okupen vivendes, es practica sexe al carrer i, en general, el desgovern impera en cada cantonada de la ciutat és hora de preguntar-se qui ens governa, o més ben dit qui són els culpables d’un desgovern que sembla que no ens importa als ciutadans. No els trobarem a Madrit sinó probablement als dos costats de la plaça de Sant Jaume. Barcelona té una indubtable tradició anarquista i ara vivim en un dels seus moments més àlgids. Els ciutadans hem de fer-nos sentir anteposant d’una vegada els nostres interessos als dels nostres pròcers que es debaten en el dubte hamletià d’elegir entre la pàtria o el patrimoni, quan no declaren que la seva Ítaca està al Senegal o tracten de crear espais impossibles d’utopia anarquista. Si no fos perquè estan jugant amb el nostre present i, sobretot, amb el nostre futur n’hi hauria per morir-se de riure, però el que passa és realment indignant.

És un autèntic miracle que Barcelona segueixi sent una ciutat atractiva per a la resta del món quan som incapaços de respectar-nos a nosaltres mateixos. Quan algú entra a França amb una bossa falsa s’enfronta a un molt seriós problema mentre que la imatge de manters al costat de botigues de luxe a la nostra ciutat és tan surrealista com penosa. Com ho és la rigidesa d’horaris d’una ciutat que viu del turisme. Hem arribat a un punt en què res sembla importar-nos. El cas del Palau és una entremaliadura d’un parell de vellets de la qual ningú sabia res, el 3% no passa de ser un peatge dels que ens han governat molts anys, i no ens importa que diversos dels futbolistes més famosos, referents de la nostra joventut, eludeixin impostos com aquell que espanta mosques. ¿Com podem aplaudir a qui és copartícip per la seva insolidaritat de totes les retallades de les quals després ens queixem? Si no fem res tampoc tindrem dret a queixar-nos.    

    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La crisi que va mobilitzar la societat està acabant, almenys en les seves grans xifres, i ara tots, de nou, ens emmotllem al que hi ha. El barceloní probablement és l’ésser humà més acomodatici del globus, tot ens sembla bé, fins i tot la lacerant desigualtat que ens envolta en un desgovern sense comparació. Les ràtios econòmiques estan, indubtablement, molt millor, però la nostra societat no ho està. Però ens és igual, és hora de demanar una altra ració d’escopinyes.

Ara que estan analitzant l’ADN de Dalí seria bo comprovar que realment va néixer a Figueres perquè Barcelona és cada dia més la pàtria del surrealisme. I estic convençut que l’Institut Nova Història descobrirà molt aviat que en realitat Kafka també va néixer a Barcelona. És impossible que el que està succeint sigui real.