En primera persona

Els 'gonzález' i els sons de l'estiu

«En això estem. Sense nens per casa. gaudint del silenci i al mateix temps patint un espai ara orfe d'aguts sons infantils»

3
Es llegeix en minuts

Definició del diccionari de la RAE de ‘rodríguez’: «Home casat que es queda treballant mentre la seva família està fora, normalment d’estiueig».

Tot i que el terme rodríguez ja ens sona a una figura obsoleta que té el seu origen en el boom turísitic dels anys seixanta i setanta, representat icònicament pel gran José Luis López Vázquez, algun cop a les nostres vides de rodríguez en som tots i totes. Això sí, amb més o menys èxit de supervivencia.

Tanmateix, d’un temps ençà, al costat dels i les rodríguez que encara comparteixen vida marital, coexisteixen (coexistim) uns altres espècimens socials que podríem batejar com els gonzález: homes i dones (en aquest cas no té cap sentit la cavernícola diferenciació sexista imperant a l’Espanya tardofranquista) separats i amb fills que es queden treballant o bé passant les vacances sense fills a casa mentre els seus fills estan passant les vacances amb la seva exparella per mandat o acord de convivència quinzenal estiuenca. 

I en això estem ara. De gonzález, sense nens transitant per casa i amb una estranya sensació ambivalent. Gaudint del silenci però al mateix temps patint un espai que ara és orfe dels aguts sons infantils de la nostra estimada mainada.

Si parlem de sons, al marge dels de les obres a la ciutat i dels derivats de l’anomenat procés, amplificats des de tertúlies mediàtiques i de bar, l’estiu és ple de sons. I si hi ha un so en aquesta època que ja fa mesos i mesos que està martellejant els nostres caps per instal·lar-s’hi ara definitivament, és sens dubte el Despacito, la cançó ja no de l’estiu sinó del semestre i els dies que durarà. I confesso que jo tampoc m’he pogut estar de cantar-la fa uns segons en escriure des-pa-ci-to.

Per si hi ha algú que al llegir aquest article no resideix en aquest planeta diré que la cançó del moment tracta sobre una trobada casual entre un home i una dona en un ball. Un apropament progressiu d’alt voltatge sexual però que teòricament es desenvolupa lentament i prolongadament (res de rampells incontinents que donen pas a consumacions precoces) i que el cantant va glossant de manera detallada per entregues. El mascle alfa protagonista inicia l’atac pretenent respirar el coll de la seva presa, despullar-la a cop de petons, passant per desitjar fer un manuscrit amb el seu cos i acaba volent fer-s’ho amb ella en una platja de Puerto Rico tot provocant els seus xiscles fins que oblidi el seu cognom. Però no passa de ser mer desig. L’únic acte que consuma realment a la cançó és ballar amb ella, això sí, ho fan ben enganxats. Però això ja ho va cantar fa molt de temps Sergio Dalma. 

Ni ‘despacito’ ni precoç

Notícies relacionades

Despacito és aleshores pura pretensió sense acte de facto, ni a poquet a poquet, ni precoçment. Una estafa en tota regla no només per als gonzález de torn, també per a tots aquells  a qui cada cop se’ls fa més coll amunt haver de començar una relació tot coneixent de nou una altra persona, ja sigui despacito o a corre-cuita. És a dir, que la cançó més cantada, ballada, taral·lejada, versionada i parodiada de la història, amb el permís de la Macarena, sona a conte xinès. Una tensió sexual no resolta, un simple desideràtum, un coitus interruptus.

En aquests temps d’ara en què les relacions personals (eufemisme il·lustrat de lligar) van a ritme instantani de like cibernètic, el rei dels sons de l’estiu ens aconsella anar xino-xanet i suavet, i sense garanties d’èxit. Però a la majoria no ens sobra ni el temps ni la paciència. En qualsevol cas, apuja’m la radio i ballem per si de cas.