El debat sobre el turisme
A matadegolla, no
Els turistes no en tenen la culpa. Els hem creat un producte turístic, els l'hem publicitat, els l'hem empaquetat al seu gust, i ells el paguen religiosament
/
Ja no és moment de plantejar-se que alguna cosa canviï perquè no canviï res, com diu 'El gatopardo'. Ni tampoc de sortir a inquietar els turistes pels problemes que causen a la ciutat. La primera cosa seria inútil. Potser fa set o deu anys, si s’haguessin fet algunes intervencions parcials haurien frenat determinades tendències que conduïen cap a la insostenibilitat del model turístic de ciutat. L’escenari actual requereix tractaments molt més dràstics.
La segona, actuar contra els turistes, és una tonteria perquè no són ells els culpables dels nostres mals. Els hem creat un producte turístic, els l’hem publicitat per terra, mar i aire, els l’hem empaquetat al seu gust, i ells el paguen religiosament. ¿Quina culpa en tenen? El problema és nostre. No hem seleccionat la clientela. No hem sabut fixar la capacitat de càrrega de cada espai de la ciutat i els criteris d’accés (com a la ciutat de Berlín).
No hem sigut capaços de promulgar una legislació clara i diàfana que impedeixi l’existència de pisos turístics sense sorolls, ni impedir-ne la comercialització si els seus propietaris no cotitzen a Hisenda (com fan a Nova York). No hem sabut frenar la gentrificació, que s’expandeix més enllà dels barris coneguts i amenaça tota la ciutat, amb mesures més àmplies que el que és exclusivament turístic (com algunes experiències en barris de ciutats com Lilla, Torí, Ferrara, Dortmund, Viena, Sevilla o Madrid).
No estem creant oferta comercial de qualitat més enllà d’un parell de zones de la ciutat; al contrari, ens encaminem cap a la dràstica reducció del comerç de proximitat si no s’enfoca cap al turisme.
.
Opinió exprés
Por a perdre la ciutat
Sociòloga i membre d'Ekona
És clar que els turistes s’aprofiten del desgavell. Ho justifiquen perquè en molts casos no saben a què atenir-se ja que el posicionament de la ciutat apareix calidoscòpic: el mateix espai urbà acull un comiat de solter a mort, una despesa de 30 euros diaris, una estada en hotel de cinc estrelles, un Liceu, un sopar gastronòmic d’alt nivell, un congrés o un concert internacional. Si la marca i els criteris d’aplicació d’una ciutat cultural i 'soft' són clars –preus determinats, taxes, usos, horaris, sorolls…–tots sabran a què atenir-se. Per això s’ha d’aclarir el model i fer pedagogia. Els turistes han de sentir-se protagonistes tant de la vivència a la ciutat com de la manera de comportar-se.
El problema apareix meridià. Els actors, també. Hi ha experiències de ciutats i una certa legislació comparada de la qual podem aprendre. Encara que s’enverini la recerca del consens, s’ha de tornar a emprendre. Ningú dubta que som líders en el desenvolupament turístic dels últims 15 anys. El que sí que es dubta és de la capacitat de mantenir-lo els pròxims anys si no ens avancem ara a buscar les solucions privades i públiques –i entre totes dues– en lloc d’estar a mata-degolla. Són molts milers de milions d’euros els que ens hi juguem, i una cosa encara molt més costosa, el model de convivència.
