Temps de liderar, no de trencar

Soc barceloní, català, espanyol i europeu. Entenc que ser català, espanyol i europeu era un  sentiment compartit pel 50,62% dels ciutadans de Catalunya que a les últimes eleccions autonòmiques del setembre del 2015, que es van considerar «plebiscitàries», van votar per opcions polítiques no independentistes.Sigui dit d’entrada que respecto, com ha de ser, tots aquells que no pensen com jo. Per tant, respecto els partidaris de la separació d’Espanya, encara que no comparteixi la seva posició en absolut. I precisament per això reclamo la mateixa tolerància i respecte per als que, sent catalans, volem continuar formant part d’Espanya. Encara que alguns diguin que no, tant els uns com els altres som igualment catalans.

Per una altra banda, ¿qui serveix millor Catalunya? ¿Aquells que en promouen la independència unilateral, sense respectar les lleis vigents i abocant-la, segons la meva opinió, a un carreró sense sortida?, ¿o els ques defensem la pertinença a Espanya i treballem des de les institucions per procurar el seu lideratge econòmic i social en benefici de tots els catalans? Des que van començar a bufar els vents independentistes he pres posició públicament en contra de la secessió. La qual cosa no significa que hagi deixat de treballar ni un  dia per aconseguir una Catalunya més forta, més rica i més plena.

Així ho he fet, per exemple, al capdavant de la Fira de Barcelona. Gràcies a la professionalitat d’un gran equip i de la cooperació publicoprivada entre les empreses i les diferents administracions, hem convertit Fira de Barcelona en un referent mundial que atrau cada any dos milions de visitants i en l’últim exercici ha generat uns ingressos de 165 milions d’euros, en benefici de Barcelona, Catalunya i Espanya, que és el mateix.

Catalunya ha sigut històricament un poble integrador, negociador i generós. Poques vegades hem sigut destructius i rupturistes. Per això més de la meitat dels catalans observem entre desconcertats i perplexos com s’afirma aquesta imatge d’una Catalunya que nega Espanya i es vol separar com a conseqüència del procés secessionista que lideren els nostres governants. Però la majoria dels catalans no som així. Espanya no pot prescindir de Catalunya. I Catalunya tampoc pot renunciar a Espanya. Ens uneixen estrets llaços històrics, culturals, socials i econòmics que no es poden defugir. Catalunya forma part d’Espanya i n’ha de continuar formant part des d’una posició de lideratge, la que tradicionalment ha ocupat. Les dues realitats existeixen i poden (han de) coexistir. La incompatibilitat i l’antagonisme que s’afirmen des del separatisme són falsos. La pertinença a Catalunya no exclou, sinó que inclou la pertinença a Espanya, com inclou la pertinença a Europa. Són identitats complementàries. Amb els indubtables matisos que es vulgui, som el mateix i som els mateixos.

Des de les posicions independentistes el debat es refereix a allò que Catalunya suposadament perd per la seva pertinença a Espanya. Deliberadament s’eviten els arguments sobre el que Catalunya guanya estant dins d’Espanya. I s’obvien, d’altra banda, els mals de la secessió.

És cert que hi ha insuficiències d’inversió del Govern central a Catalunya, però no ho és menys que entre el 2006 i el 2015, el Govern d’Espanya ha invertit a Catalunya més de 8.000 milions d’euros en infraestructures. O que Catalunya ha sigut des de l’any 2012 la més beneficiada dels diferents mecanismes financers creats per rescatar les comunitats durant la crisi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes dades no suposen, de cap manera, que no puguem i haguem de treballar per millorar l’encaix de Catalunya a Espanya i perquè es reconegui plenament la importància de la seva aportació a la resta del país i el seu pes institucional. Però sense oblidar que Catalunya hi guanya estant a Espanya i que a fora hi té molt per perdre. Des d’aquest punt de vista, crec que la principal conseqüència seria quedar ipso facto fora de la Unió Europea amb tot el que això comporta: expulsió de l’euro, pèrdua de competitivitat de les exportacions, dificultats de finançament i, en suma, empitjorament generalitzat de les condicions socioeconòmiques per a empreses i famílies catalanes. O sigui, per a la gran majoria dels catalans. Per tot això, els catalans no han de consentir ser convocats a un referèndum il·legal ni permetre la utilització de fons públics per construir arguments fal·laços a favor de la independència, que emmascarin les greus implicacions d’una ruptura unilateral amb Espanya.

La majoria dels catalans reclamen temperar els ànims i recuperar el seny. Encara som a temps de construir, no de destruir. De buscar l’acord i no la desconnexió. És temps de procurar la normalitat i de liderar, no de separar-se.